Là. Baró d'Evel.

informació obra



Autor:
Blaï Mateu Trias
Intèrprets:
Camille Decourtye, Blaï Mateu Trias, L'ocell Gus
Escenografia:
Lluc Castells
So:
Fanny Thollo
Il·luminació:
Adèle Grépinet
Vestuari:
Céline Sathal
Direcció:
Alain Francoeur
Composició musical:
David Simard
Sinopsi:

Ja passava a Bèsties, que es va poder veure per última vegada al Mercat de les Flors fa uns mesos i que, amb cavall i algunes aus a la pista, va ser la darrera creació de la companyia abans d’aquest conjunt de dues peces. Ara, la companyia francocatalana integrada per Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias (fill, per cert, del conegut pallasso Tortell Poltrona) porta als escenaris barcelonins , primera part del díptic escènic Là, sur la falaise, que si es compleixen les previsions es podrà veure l'any 2019. Totes dues peces, concebudes com a vasos comunicants, parteixen d’un mateix impuls d’explorar les oposicions (entre el negre i el blanc, entre l’equilibri i el desequilibri...) i també les moltes cares del treball amb animals. Ho veureu a , una peça per a dos humans, un micro, un ocell anomenat Gus i dos colors: els mateixos blanc i negre de les plomes de l’au. Decourtye i Mateu exploren aquí els conceptes d’equilibri i desequilibri, mentre intenten trobar els límits de la veu humana, del ritme i de la llum. Sobre ells, lliure per l'escenari, l'au representarà el món de les creences i supersticions, però també la llibertat i la lleugeresa. Tot passa en un escenari d'una claror immaculada que, a poc a poc, s’anirà transformant en una exploració de la dualitat, que és un dels signes d'identitat de la peça.

Potser, com diuen els mateixos creadors,  funciona com un pròleg de la futura La falaise, la segona peça que veurem l'any vinent i que està protagonitzada per vuit intèrprets, els mateixos dos colors (el blanc i el negre) que la lliguen a  i uns col·laboradors molt animals, entre els quals un cavall i algunes aus.

Com és habitual, Baró d’evel torna a col·laborar en aquesta ocasió amb Maria Muñoz i Pep Ramis, integrants de la companyia de dansa Mal Pelo, però també amb l'autora i dramaturga Barbara Métais-Chastanier.

Finalista a Noves tendències dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Là. Baró d'Evel.

09/07/2018

Poetitzar sobre el res, blanc sota negre

per Jordi Bordes

Escriure és l'art de pintar negre sobre blanc. Baró d'Evel desescriu contínuament en aquest espai ambigu indeterminat que amb una senzillesa excelsa captiva sense fer gaire res, aparentment. Mantenir la tensió sense una trama, sense gaire més que la circulació dels intèrprets per l'espai (el travessen més que el creuen, perquè trenquen els límits de la lògica i de l'espai, des del primer segon). El seu és un poema sobre el res, sobre la indeterminació en que es topen tres ànimes que entren en relació magnètica. No pot ser d'altra manera per entendre's amb el corb Gus. I perquè la connexió entre Blai i Camille va molt més enllà de la professional. I això, es palpa i es disfruta. Perquè mantenen una admiració mútua (coma persones i com a personatges) que transcendeix a escena. Si Blai és un antiheroi ingenu i amb ganes de connectar, Camille traça el rol des de la tremolor i la mirada al terra, una inseguretat que s'esmicola quan tanca els ulls i deixa que la imaginació la posseeixi. Tots dos juguen un absurd molt tendre i flonjo. Amb vestit i sense tancar cap rèplica concreta, Blai evoca a un Emilio Aragón de pega (com aquell que seguia la línia blanca de la carretera esperant arribar a una meta). en comptes de pop simpàtic, tiren per un cant líric emocional que trenquen amb el joc. Però amb una vulnerabilitat que tothom voldria abraçar-los. A tots tres.  Blai també s'embolica amb el microfon, un clàssic que deu portar a l'ADN (perquè Tortell Poltrona també hi juga abans de cantar en "No somos nada", per exemple).

L'espai, aparentment de blanc neutre, es va destenyint amb el negre de fons. Tam com sona. Amb les espatlles, el micròfon o els peus va aflorant el color en una mena de mapa que ensenya elements com l'escala, el perfil de l'ocell o una vulva (recorda als rètols d'edicions passades del Temporada Alta). No es pot explicar gaire més, per garantir que la màgia es descobreix en el mateix instant. Es tracta d'una peça molt íntima, que descansa del risc i l'espectacularitat de Bèsties o Le sort du dedans que trasllada el públic a un univers plàstic com el de Mazùt el curtmetratge The missing part o Ï. En certa manera, busquen una animalitat que els posa a l'alçada del corb. Com Animal religion (Chicken legz) ha provat també amb altres animals de granja.