Infecte

informació obra



Dramatúrgia:
Alberto Ramos
Direcció:
Iban Beltran
Intèrprets:
Clara Moliné, Dani Ledesma, Rafa Delacroix, Cristina Serrano, Rocío Arbona, Georgina Latre
Il·luminació:
Rubén Taltavull
So:
Rubén Taltavull
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Georgina Latre
Sinopsi:

Hi ha moltes classes de virus. Alguns estan formats per proteïnes i àcids nucleics. D’altres, per codis informàtics. També n’hi ha de més complexos: s’anomenen persones. Persones com el Víctor, que ha envaït el pis del Martí, s’ha apoderat del seu ordinador i ha seduït la Sandra, la seva ex.

Ja només falta que el Víctor contregui un virus informàtic perquè la infecció sigui absoluta i devastadora.

Crítica: Infecte

20/04/2014

Futur apocalípticament còmic amb una sobresaturació de trames

per Jordi Bordes

Infecte s'ha de llegir com una peça que pica l'ullet a les generacions digitals actives, amb uns personatges que només reaccionen amb els emoticons i que sembla que limitin les seves trobades presencials (fora del'àmbit laboral) a la picantor sexual. En aquest món d'Internet, whattsap, virus, Pc's i Mac's, de power points que envia la mare i Viquipèdia apoareix, en contrast, la venedora d'enciclopèdies i la revista porno amagada, de paper. Sembla que sigui més pornogràfica encara en ser una evidència de viure fora del present digital. 

A la nova peça d'Albert Ramos hi ha un virus tecnològic que muta. Primer, sembla que el virus sigui el cosí que s'ha  apropiat de l'ordinador i de tot el que troba al pis del cosí. Després, el virus sembla aquesta venedora excèntrica que s'ha atrevit a fer una accio tant ridícula com imprimir la Viquipèdia, convençuda que a l'apagada analògica de la televisió  se li sumarà l'apagada digital amb la mort d'Internet. Finalment, el virus és tot allò que provoca soroll i trenca la relació afable entre les persones. No diguem més per no destapar l'enigma. Hi ha moments que sembla una pel·lícula gore de community managers provant de recuperar el seu estatus, com a veritables vampirs vivents després que esclati la bombolla de les xarxes socials.

Hi ha molta conya que funciona i diverteix el públic, sí. Bons acudits, personatges histriònics, que porten a l'extrem les seves sortides infantils. Però el trencament d'escenes és incessant i acaba cansant. S'esforcen massa en mostrar un món futurista apocalíptic, amb dosi d'humor. De fons, Ramos regala  reflexions que fan evident que la societat ha desproporcionat la relació en el món digital: s'ha deixat esclavitzar per un producte que, teòricament, ha d'aportar major democràcia i llibertat. Un punt naïf, un punt real, que cadascú li posi l'equilibri a la balança. La fantasia també passa pel seu Superman del planeta Kripton: és com un segell que l'identifica a Els últims dies de Clark K (Sala Flyhard, 2011). Tambá a la recent Només un anunci (Flyhard, 2014), Spiderman hi feia una entrada fugaç. Però si a la de Clark K. es descobria una segona vida d'aquest heroi que esdevenia amarga, i a Només... es tancava amb un thriller tràgic, a Infecte, la trama es queda en la caricatura divertida i aquell punt inquietant que la infecció corre lliure pels volts de la plaça de Les Glòries...