Incògnit

informació obra



Direcció:
Mònica Bofill
Intèrprets:
Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella, Victòria Pagès
Traducció:
Mònica Bofill
Escenografia:
Laura Clos 'Closca'
Vestuari:
Míriam Compte
Caracterització:
Toni Santos
Il·luminació:
David Bofarull (a.a.i.)
Vídeo:
Joan Rodon
So:
Clara Aguilar, Damien Bazin
Composició musical:
Clara Aguilar, Damien Bazin
Ajudantia de direcció:
Sandra Monclús
Autoria:
Concert a partir de Carles Santos
Direcció Musical:
Wanda Pitrowska
Sinopsi:

Del dramaturg britànic Nick Payne, una peça del 2014 sobre el cervell, la millor ‘màquina de generar històries’. Una indagació triple a partir de la intel·ligència, la memòria i la ment, basada en fets reals.

Crítica: Incògnit

19/03/2019

Què bé que t'entra la ciència, quan l'omple d'emocions un autor tan hàbil com ara Nick Payne!

per Ramon Oliver

Tal i com diu un dels personatges d’aquesta obra, el cervell és una màquina que no para d’explicar històries  i que es desespera per intentar donar- lis un significat.  Doncs Nick Payne, s’ha transformat alhora en un autor que no para d’explicar històries sobre el cervell , intentant de forma ben  reeixida que aquestes històries amb molta ciència de per mig travessin l’aparent fredor del component científic per mostrar-nos tot el seu significat emocional. Així passava ja a la història d’amor disposada a explorar totes  les possibilitats de la  física quàntica que ens  trobàvem a  “Constel·lacions”. Així ha tornat a passar amb aquest “Incògnit “ que ara dirigeix amb tota l’acurada precisió que requereixen els seus  constants salts narratius i temporals la mateixa Mònica Bofill (alhora,  una dona de teatre amb molta formació científica ) que ja ens havia passejat per les “Constel·lacions” de Payne. I així ha passat de nou a l’encara més recent  – i encara inèdita a casa nostra; tot arribarà – “Elegy”, una obra situada en un futur molt proper l’argument de la qual presenta evidents paral·lelismes amb l’entramat argumental de “Incògnit”. En aquest altre text, una dona –la Lorna-  que pateix una greu malaltia cerebral degenerativa es sotmet a un innovador tractament amb forma de pròtesis neuronal els efectes secundaris del qual impliquen perdre la memòria de dues dècades ( les més recents) de la seva existència. Quelcom que en el cas de la Lorna vol dir  oblidar que porta dues dècades molt feliçment  casada amb la Carrie, convertida després del tractament neurològic en una completa desconeguda que es desviu per ella, però envers la qual no sent cap mena d’afecte especial.

Aquesta Lorna imaginaria té doncs forces punt de contacte amb el ben real Henry Molaison que Payne converteix en un dels personatges de la seva obra, i el cas del qual va ser el centre d’infinitat d’estudis científics, i fins i tot va inspirar l’argument de la pel·lícula de Christopher Nolan “Memento”. Molaison patia des de l’adolescència atacs epilèptics de gravetat creixent que impedien que pogués portar una vida mínimament normal. Als 27 anys, Molaison es va sotmetre a una cirurgia experimental que , efectivament, va aconseguir aturar els seus episodis epilèptics. Però el preu imprevist , va tenir un cost massa elevat: Molaison va quedar confinat a una memòria en la qual només tenien consistència els records anteriors a l’operació; qualsevol fet o persona posterior a la intervenció , quedava sotmès a una memòria a tant curt termini que els esborrava es qüestió de segons . Per cert:  resulta curiós i tranquil·litzador que l’estrena a casa nostra de l’obra de Payne hagi vingut a coincidir amb la noticia que l’Hospital del Mar de Barcelona s’ha convertir en centre pioner pel que fa al tractament de l’epilèpsia mitjançant la cirurgia làser. La ciència  segueix doncs fent avenços prodigiosos, sense necessitat de disseccionar el cervell dels gran científics. Però per contra, el patòleg Thomas Hardy, encarregat de fer-li l’autòpsia al cadàver d’Albert Einstein, va creure que al cervell del geni creador de la Teoria de la Relativitat hi podria trobar veritats gens relatives sobre el funcionament d’un crani privilegiat, i va decidir emportar-se’l cap a casa seva, i convertir-lo a partir de llavors en l’obsessió al voltant de la qual giraria la resta de la seva vida: també ell hi té un paper destacat en una obra en la qual Payne, a banda de jugar lliurament amb aquestes dues històries amb una base real, hi fica de per mig una altra d’inventada que s’acaba també relacionant amb elles. Quelcom que  quan només tens quatre intèrprets a l’escenari, vol dir que els obligaràs a canviar constantment de personalitat i d’època; un repte que els quatre excel·lent protagonistes del muntatge de Bofill superen de forma impecable. Inventats o reals, el que resulta evident és que tots aquests personatges sovint a la recerca de veritats absolutes s’enfronten al fet que ni la més avançada ciència pot ocultar el descontrol que s’amaga darrera l’intent de control total amb el qual els humans volem ocultar inseguretats i carències. Això, també està científicament comprovat. I això constitueix un dels punts neuràlgics  al voltant dels quals Payne construeix  aquest brillant teatre seu capaç de transformar un laboratori o un centre d’investigació neuronal en un fascinant espai pel qual circulen tota l’estona sentiments de vegades desconcertats intentant donar-li a tot plegat la forma d’una història amb sentit; com fa el  mateix cervell. Payne es prou realista com per no voler fer-nos creure en una ciència que pugui actuar com a panacea dels nostres mals emocionals i donar resposta a totes les nostres preguntes . Però alhora, ens anima a seguir apostant per la forma com la ciència – en tota l’extensió de la paraula- ens ajuda a entendre una mica millor  els insondables universos que amaga tota existència humana. I en sap prou de ciència teatral com per captar en tot moment la nostra més apassionada atenció.