Hope Hunt & The ascension into Lazarus

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Oona Doherty, Luca Truffarelli
So:
Oona Doherty, Chris McCorry, Strength NIA
Il·luminació:
Sarah Gordon
Autoria:
Xavi Morató
Direcció:
Xavi Morató
Sinopsi:

Aquesta jove coreògrafa nord-­irlandesa ha sorprès al públic i al sector professional de festivals de tot Europa com el Fringe Festival d’Edimburg o el Dublin Tigre Fringe, que han premiat la seva obra com a millor performance. Amb un magnífic treball gestual, d’espai sonor i de vestuari, ­Doherty evoca l’estereotip de l’home jove dels barris deprimits d’Irlanda del Nord. Les cadenes d’or, el xandall blanc oversized, una actitud corporal hiper-­masculinitzada i veus d’un drama documental se superposen amb el Miserere Mei, Deus d’Allegri. La bella coreografia de Doherty estilitza aquests gestos tan codificats i reconeixibles del «mascle del formigó» dels slums, elevant la seva figura als llimbs resplendents. Els smicks, els knackers (gitanos irlandesos) amb caputxes i cotxes dels 90, es converteixen en els ocells del paradís. Aquest manifest social en forma de dansa i teatre aporta llum a la imatge que tenim d’una classe estigmatitzada; és un intent per trobar la bellesa i l’esperança en un paisatge perifèric.

Crítica: Hope Hunt & The ascension into Lazarus

10/08/2018

Sota la closca del tio dur de Belfast

per Clàudia Brufau

Ja sigui en un Volkswagen o en un Seat, l’inici de Hope Hunt triofma à on va. El solo d’Oona Doherty arrenca al carrer, davant de l’entrada del teatre de torn, aquesta vegada al carrer Vila Vila davant de la Sala Hiroshima, on un taller mecànic aportava un fons idoni a la peça. Doherty surt disparada del cotxe, que vibra per la música, al carrer rebota d’un costat a l’altre –la gestualitat brusca, l’actitud defensiva, i una flexibilitat extraordinària. Amb tota la paleta d’expressió corporal i vocal, la coreògrafa i performer nord-irlandesa encarna el mascle d’extraradi amb la cruesa i la bellesa que emana un retrat honest. Quines emocions habiten en aquesta identitat masculina tant denigrada pels estereotips?

Doherty és un dels talents de la dansa emergents d’Europa. El 2016 va guanyar el Dublin Tiger Fringe Award per a la millor interpretació, el 2017 al Fringe d’Edimburg va guanyar en la categoria de dansa el Total Theatre Award i aquest mateix any va ser seleccionada per la xarxa europea d’Aerowaves. I la seva nova producció Hard to be soft també està rebent el mateix reconeixement. Ara l’hem pogut veure a Barcelona gràcies a una col·laboració entre el Mercat de les Flors amb la Sala Hiroshima. Què ha captivat tant d’aquesta artista? Segurament, perquè els moviments de Doherty surten de les entranyes i, la coreografia que construeix sorgeix de la creença que la dansa té un poder transformador. És així, doncs com desgrana l'estereotip dels homes blancs més durs de Belfast amb una abraçada.

Un cop a la sala, on en un racó veiem caixes de pizza i llaunes de cervesa, Doherty desplega un catàleg d’homes d’extraradi, el primer ens explica com “el meu oncle ens portava a museus i altres merdes culturals”, després encarna a l’italià i el francès. Missatge: aquest model de masculinitat tòxic és una epidèmia arreu. Enfundada en el xandall blau-marí que li va gran, Doherty posa tota la carn a la brasa, no tant sols amb el cos, sinó amb la veu; trencada, profunda, greu. Quan es treu aquesta xandall blau extern, com si fos la pell protectora, Doherty es queda amb un de blanc, tant folgat com el primer. En aquesta part, el solo destil·la emocions amagades amb pany i forrellat d’aquest masculinitat tant emmalaltida pels manerismes. Els seus moviments confessen les pors emmagatzemades, les esperances secretament anhelades. En el seu retrat Doherty esquerda la closca protectora del tio dur de Belfast per entreveure més enllà de l'estereotip: les seves vulnerabilitats més delicades.