Historia de un calcetín

informació obra



Intèrprets:
Manuel Pico, Eva Soriano
Autoria:
Marta Pachón, Tim Velraeds
Sinopsi:

Ton i Tin són un parell de mitjons inseparables. On està Tin està Ton i on està Ton està Tin. Des de petits han crescut junts compartint rialles, aventures i entremaliadures. Un bon dia, Ton desapareix i Tin ha d'emprendre un viatge per anar a buscar-lo, un viatge ple de sorpreses que el portarà a racons insospitats. Mitjons, llençols, pantalons, pals de fregar, escombres, planxes i altres objectes quotidians donen vida a la nova creació de La Canica, la seva proposta teatral més divertida i desenfadada.

Crítica: Historia de un calcetín

18/05/2018

Excel·lentment simple

per Núria Cañamares

Un espectacle per a infants a partir de 3 anys però veritablement de grat per a tota la família. La historieta és ben simple: les aventures i desventures de dos mitjons juganers i entremaliats, amics inseparables fins que un d’ells necessita “més espai”. I com aquell xiquet que abandona el drac màgic perquè, ja se sap, els nens es fa grans, el Ton es distanciarà del Tin per poder anar més a la seva. D’aquí el temor del Tin a la pèrdua i la cerca incansable del company... el mitjó desaparellat.

Els madrilenys La Canica l’encerten de ple amb un guió tan senzill com salat, per desimbolt i ple d’acudits. Sense virgueries, jugant amb els elements escenogràfics i d’atrezzo que els brinda el relat, doten de vida els objectes que trobem a qualsevol casa i reprodueixen les relacions que es podrien establir entre roba i electrodomèstics. Ja se sap també, nosaltres no ens n’adonem, però parlen entre ells i es mouen. Així que entre prestatges, un estenedor i un cubell de la roba bruta desfilen una bateria de mitjons, calces, calçotets, pitets, mocadors i pijames que conviuen amb escombres, fregones, planxes, esponges, baietes i, segons diuen, el pitjor enemic d’un mitjó: l’aspiradora, la reina dels objectes perduts, que protagonitzarà una divertida escena de suspens.

La construcció dels titelles segueix la línia de simplicitat però efectisme que caracteritza el muntatge. De fet, tret del Tin i el Ton que estan caracteritzats amb cara i es diferencien perquè el Ton llueix nas, els personatges estan despullats i és la manipulació la que els fa passar de mers objectes costumistes a titelles. Introduint la mà a dins, subjectant-los per punts estratègics o movent-los interpretativament.

Un exemple més, ben il·lustratiu, que amb creativitat i imaginació es poden produir propostes excel·lents.