Hem escollit

informació obra



Músics:
Carlos López, María Muñoz
Sinopsi:

Potser encara som aquí perquè hi hem cregut, torracollons, perquè hem resistit i també perquè hem tingut poetes.

Poetes que, al costat del poble, han mantingut l`esperança, la lluita, la flama i, sobretot, la llengua.

Perquè, ja ho sabem, sense la llengua no seríem el que som.

Si és que som…

Tot just dir versos catalans, diversos autors, des de l`any de la picor fins que no se sàpiga si és nen o nena…

Per damunt del soroll de lloros. Prou plors; paraula.

Entre el poble i els poetes, inventant paraules, ha estat posible que això que anomenem Catalunya encara sigui una realitat tossuda, un somni de llibertat, un desig de convivència amb els altres pobles.

Hem fet una mirada cap enrere perquè necessitem trobar el camí. I fer-lo. Un camí.

Restem el que som i serem el que voldrem.

Crítica: Hem escollit

13/12/2017

Paraula sonora, espatlles caigudes, ànims d'esperança

per Jordi Bordes

Òscar Intente insisteix en els espectacles en solitari i la paraula com a còmplice. Aquest Hem escollit remet a un altre espectacle el Ca lluny, redéu! del 2007. Ara, enfila uns versos èpics, de derrota digerida, de necessitat de tornar-se a aixecar. Ho fa penjant d'un fil d'estendre un seguit de poemes d'un grapat de poetes catalans. Sembla que tots opinin de semblant manera. Amb un cert conformisme de derrota, d'espatlles caigudes, d'escriure per a grupuscles i en la penombra. Però amb una voluntat de pedra picada. Que li dóna ànims per rimar, per treure les espurnes d'èpica que queda després d'una desfeta. sigui al segle XIX o bé durant el Romanticisme de Verdaguer, o el desànim voluntariós de Pere Quart. O la sensació de despertar-se de Salvador Espriu. I la mirada calmada sobrevencent-se a la malaltia de Martí i Pol. 

Aquest recital ja el movia el 2015 Òscar Intente. Ara torna en un moment propici. Perquè aquests versos tant sentits, defineixen un camp literari comú, que sabem identificar i que sense l'embranzida furiosa de la bandera o la falç empatitza amb el públic i el fa estimar la paraula i l'ànima de cada poeta. Intente els presenta amb noms erronis, jugant. És quasi l'única concessió que es permet a un recital auster. No li cal més. Els versos, les imatges que projecta sense quasi ni gesticulació, només amb la veu i assaborint cada mot, ja és prou suggerent i captivador pel públic. Sentir la diversitat de veus (de Maragall a Víctor Balaguer o Salvat-Papasseit, Estellés i  Casasses) sembla que aquest sentiment profund de pàtria, d'identitat, figura en l'ADN de tota Catalunya. En realitat, es revela que Intente ha fet una pesca notable dels poemes més èpics en un vast i variadíssim repertori dels poetes catalans. Assistir-hi és tant reconfortant i pacificador, avui, com compartir les preocupacions d'un país ferit que espera realçar-se, de nou, davant d'un 21-D, que alhora genera incertesa. L'actor és un defensor de la paraula que expressa i agermana. Només cal recordar projectes seus anteriors com La idea d'Europa o bé l'Aula Brecht, que ara reposarà puntualment al Romea.