Golem

informació obra



Vídeo:
Paul Barritt
Intèrprets:
Genevieve Dunne, Nathan Gregory, Philippa Hambly, Rowena Lennon, Felicity Sparks
Dramatúrgia:
Ben Francombe
Composició musical:
Lillian Henley
So:
Laurence Owen
Vestuari:
Sarah Munro
Producció:
1927
Direcció:
Josse De Pauw
Autor:
Arnon Grunberg
Sinopsi:

El golem és una criatura fantàstica de la tradició jueva. 1927, companyia anglesa que des del seu naixement el 2005 ha fascinat el món amb el seu extraordinari imaginari teatral, agafa aquest vell mite de l’home de fang per recrear l’estètica de les avantguardes d’entreguerres, imaginari molt estimat per uns creadors que també senten una gran fascinació pel cinema mut. Golem és una hipnòtica novel·la gràfica –l’espectacularitat de l’element visual és marca de la casa– sobre un món futur distòpic on sembla imprescindible conviure amb un exèrcit d’esclaus. Aquesta faula és una producció aclamada arreu amb un aclaparador èxit des de la seva estrena a Salzburg i Londres.

Crítica: Golem

08/11/2017

Cafetera melita vs la Nespresso de les presses

per Jordi Bordes

Quina satisfacció poder trobar una peça en què, amb un joc de tecnologia preindustrial (aparentment) es fa tota una denúncia al món del plàstic tecnològic. Es fa, a partir d'un conte jueu (del que se li extreu l'ànima, tota voluntat evangelista), i se l' reomple amb plomes de funda nòrdica.

1927 té tot un llenguatge característic. Combina la música (en dirfecte i gravada), la projecció i la microinterpretació. És molt complicat defensar personatges a partir de la gesticulació i del to de veu, però, aquesta escola d'actors envejable de les illes britàniques, aconsegueixen respondre al repte amb encert. La blancor dels rostres els apropen al món del clown i del mim. Però amb l'estètica de principis del segle XX, remet a un expressionisme alemany, a uns personatges i unes situacions divertidament farsesques. Però la tensió de la trama (i de la tesi!) fa que no sigui un notable entreteniment o una demostració de les aptituds d'actors. La companyia ja va presentar recentment una adaptació de La flauta màgica al Liceu. Els que la van veure, celebren més aquesta altra producció perquè han pogut tensar la trama, sense la necessitat de ser fidels a una partitura i una lírica que li agrada  allargar-se i repetir-se. 

Aquest Golem, en realitat, ve a ser un cant al gaudi de viure. A sentir-se únic. Combrega amb la dèria de Momo, de Michael Ende, tot i que amb un llenguatge més estripat, menys harmoniós. Si en un lloc, l'acumulació de coses acaba sent esclavitzant, en Ende, és el temps el que anul·la les persones. La llibertat dels punkis en un garatge (sempre que no afecti el veïnat) és el bé que es perd. Els de 1927 combreguen amb ell so de la cafetera que clama quanha tret tot el suc i haurien de fugir de la perfecció del món de càpsules i aparells que no deixen veure les entranyes. Les amaguen. Teòricament, ho fan per la comoditat de tots. Obligant-los a què tota la roba de llit sigui d'Ikea perquè té unes mides incompatibles amb la resta dels dormitoris. Pervers consumisme... com a mínim, tinguem el plaer de riure'ns de la nostra tragèdia quotidiana.