Gentle Unicorn

Dansa | Nous formats

informació obra



Composició musical:
Francesca De Isabella
Il·luminació:
Valeria Foti
Direcció:
Paolo Tizianel
Dramatúrgia:
Gaia Clotilde Chernetich
Producció:
Eleonora Cavallo
Autor:
María Salgado
Intèrprets:
María Salgado
Sinopsi:

Jo, Chiara Bersani, de 98 cm d’alçada, em declaro carn, músculs i ossos de l’Unicorn. Sense conèixer el seu cor, intentaré donar-li el meu alè, els meus ulls. Recolliré la imatge d’ell; faré un vestit destinat a convertir-se, primer en armadura i després en pell. En el diàleg entre la meva forma que actua i la seva forma que vesteix, descobrirem els nostres moviments; petons, salutacions, badalls.


Crítica: Gentle Unicorn

05/02/2019

Preciosa estranyesa

per Jordi Bordes

Chiara Bersani evoca el món oníric dels unicorns, un espai on es pot refugiar de la seva diferència. La intérpret, de nomes 98 centímetres d’alçada, s’exposa alliberant-se dels prejudicis. El seu cos, lluny de ser una limitació (com ho deu ser en la difícil vida real) és el seu element d’expressió bàsic a l’escenari. Arrossegant-se enmig d’un linòleum blanc, que podrien ser els núvols per on cavalquen aquests unicorns, mira profundament el públic que l’envolta. Si primer la recerca es transmet com a àrdua i patidora, quan ressonen l’espai oníric i els focus projecten tonalitats difuminades verdes i blaves a l’escenari, arriba el moment de goig. És quan somriu i se sent lliure. I quan el públic connecta amb el respecte i l’empatia cap al diferent. El seu cos adolorit transmet pau i projecta somriures entre el públic que la mira, assegut a terra, a punt de tocar-la. No hi ha mai contacte i, quasi se'n fa imprescindible. Agafar-se de les mans, abraçar-se. Compartir una mena de ritual fantàstic humà i senzill.

El paradís dels unicorns és finit. I, aparentment, solitari. Bersani es treu la goma de la cua del cabell i se’l acaricia, com qui pentina la crin d’un cavall. Un cop aquest particular unicorn se sent predisposada a compartir una estona amb els seus companys, fa sonar una trompeta, que sona tènue, sense acords ni harmonia, com un cant al buit, un clam a l’eco. Els unicorns (com els espectadors que empatitzen amb Bersani) són fidels i responen al clam, nostàlgic (ni festiu per l’ànsia de retrobar-se, ni carregat de ràbia per la por a l’amenaça dels humans que els pretenien caçar). La valentia de Bersani produeix l’escalf que també va trobar Vero Cendoya amb Hunting for the unicorn (Firra Tàrrega 2018). Un altre cop aquesta bèstia mitològica va permetre que una noia autista s’interrelacionés amb l’audiència. Suggeridor. Els unicorns deurien existir en una vida més redemptora que la d'avui, de presses i models de bellesa fets amb patró. Trobar els unicorns és reconèixer i respirar la diferència.