Frank V. Opereta d'una banca privada

informació obra



Adaptació:
Sergi Belbel
Direcció:
Josep Maria Mestres, Pep Molina
Intèrprets:
Laura Aubert, Enric Arquimbau, David Bagés, Eduard Farelo , Mónica López, Miquel Malirach, Xicu Masó, David Moreno, Ferran Rañé, Albert Ribalta, David Verdaguer
Músics:
Arnau Burdó (cambrer, teclats), Jaume Coll (cambrer, baix), Maiol Montané (cambrer, bateria i percussió), Arnau Tordera (Guillaume)
Composició musical:
Arnau Tordera (versions)
Escenografia:
Pep Duran , Laura Closca (ajudant)
Vestuari:
Nina Pawlowsky , Nidia Tusal (ajudant)
Caracterització:
Toni Santos
Il·luminació:
Raimon Rius
So:
Jordi Bonet , Roc Mateu
Assesor de moviment:
Montse Colomé
Ajudant de direcció:
Israel Solà
Producció:
Teatre Lliure
Companyia:
Descomunal
Sinopsi:

Aliança entre Josep Maria Mestres i Sergi Belbel per portar a escena un text imprescindible de Friedrich Dürrenmatt més actual que mai. Amb un repartiment de luxe i els Obeses. Una comèdia dramàtica, un musical...

En un moment en què el nostre present i el nostre futur ("on som", "cap on anem") està, irremissiblement, en mans de la banca (o, dit d'una manera més genèrica, dels interessos dels poderosos), pot ser revelador revisitar aquesta obra dramàtica i musical que parla del nostre passat immediat (està escrita el 1959) per conèixer bé uns personatges que són els avis o els pares dels banquers d'avui dia, i l'actuació dels quals és, diguem-ho sense embuts, moralment més que dubtosa. Sempre va bé saber "d'on venim". I així potser ens adonarem que, malgrat el mig segle i escaig de diferència, ben poques coses semblen, malauradament, haver canviat.
Sergi Belbel

Són de Vic. Han tret dos discos, Obesisme il·lustrat i Zel. Van signar una campanya de Nadal de TV3 amb Regala petons i la banda sonora de la sèrie 39+1. Són capaços de mesclar Sangtraït, Queen, La Trinca, l’òpera, la sardana i Muse. Rock èpic, pop postmodern... Són Arnau Tordera, Maiol Montané, Jaume Coll i Arnau Burdó. Són els Obeses.

Crítica: Frank V. Opereta d'una banca privada

01/05/2015

Cabaret de sarcasme

per Jordi Bordes

"Frank V" de Dürrenmatt, pretén ser un cop de puny com ho va ser "Un enemic del poble" d'Ibsen. Totes dues es retrobaran seguides a la programació del Teatre Lliure. La direcció de Josep Maria Mestres juga, com la de Miguel del Arco a agradar molt l'espectador. L'espai escènic, aparentment, és molt simple: una mena de façana amb un espai central amb cortina que, més endavant, es revela giratori perquè tot vagi passant al prosceni. Un element que dóna espectacularitat i potència a l'acció. Per últim, destacar la música ara passada pel tamís del rock, del blues i d'alguna balada tendre (però falsa com els personatges que la interpreten) que imprimeix un to notable a l'escena. 

Dürrenmatt va ser cruel amb tothom. Per això, no va caure gens bé la seva peça, el 1956 a Suïssa. Ara, certament sona molt proper això dels sobres, de les targetes negres, de la voluntat que l'estat assumeixi les pèrdues dels bancs que han propiciat els mateixos banquers lapidant tots els actius per a interessos propis. Tot el que toca aquesta trama s'enfosqueix, perd l'entusiasme, queda pervertit per l'ambició que no deixa dormir. El bon treball dels actors (que afronten amb valentia la partitura, prou difícil), la coincidència del tema amb els titulars dels diaris a Política i Economia, el grotesc divertit, de traç gros..., tot junt, no aconsegueix commoure, atrapar l'espectador. 

Tot i la voluntat de transmetre humanitat als personatges, en realitat, la majoria de les vegades queden buits per dins. No hi ha contradiccions; tot el que mou els personatges és de mentida, de cartró pedra, i sembla que hagi contaminat l'actuació dels intèrprets. Sí, permet fer alguna rialla ben negra, veient com es reprodueix el mecanisme pel qual el poder es fagocita a sí mateix (després d'haver exprimit la resta de les víctimes). 

Egos Teatre és una jove companyia amb molta empenta que empalten el seu entusiasme al públic. Ho van fer amb el seu originari "Rudiggore". Tot era comicitat i funcionava. Han tret or de les adaptacions de "La casa sota la sorra" i de "L'esquella de la Torratxa" perquè els primers a ser caricaturitzats són el públic. Van tenir menys bona resposta amb un treball de misteri "El crim de lord Arthur Savile" (a partir de l'obra d'Oscar Wilde). Com és possible que tot un repartiment contrastat, consolidat, veterà (generós i prou entregat a escena) commoguin menys que el bon treball d'Egos? Probablement, perquè s'erra en posar el mirall. No s'han de sentir caricaturitzats els poderosos, si no els propis espectadors. 

El pitjor que es pot fer al provocador Dürrenmatt és que l'obra generi indiferència. Ara, en tot cas, remou la indignació, però es narcotitza fàcilment i la peça, tant rodona, tant histriònica, esdevé una caricatura del que volia ser. Llàstima.

Trivial