Foot-Ball

informació obra



Autor:
Cesc Gelabert, Alfred de Musset
Composició musical:
Borja Ramos
Il·luminació:
Conxita Pons, Cesc Gelabert
Vestuari:
Lydia Azzopardi
Vídeo:
Jordi Morató, Cesc Gelabert
Intèrprets:
Daniel Corrales, Lluc Fruitós, Virginia Gimeno, Anna Hierro, Lorena Nogal, Luis Pedraza, Alberto Pineda
Producció:
Maria Rosas
Direcció:
Natalia Menéndez
Sinopsi:

Segons Pasolini, el futbol és un llenguatge en el qual els jugadors escriuen els signes amb el seu cos i els espectadors els desxifren. Així, des del moment en què els signes del futbol deixen de ser purament instrumentals per esdevenir expressius, es pot considerar que aquest llenguatge presenta diferents categories estètiques, igual que els conceptes de prosa o poesia permeten classificar la llengua verbal. I en aquest sistema de signes hi ha moments exclusivament poètics, com ara els gols o els driblatges, perquè són sempre pertorbacions del codi, igual que també ho és la paraula poètica.

La hibridació de llengües —anglès i català— que formen el títol d’aquest espectacle serveix al coreògraf Cesc Gelabert per presentar una hibridació de dos dels principals llenguatges no verbals de la nostra cultura —el futbol i la dansa— i així establir un diàleg entre la capacitat expressiva i la naturalesa poètica d’aquestes manifestacions escèniques. Foot-ball és l’ocasió de veure un equip de ballarins que juguen a descodificar coreogràficament algunes de les millors jugades del Futbol Club Barcelona.

Espectacle finalista de dansa. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Foot-Ball

24/01/2015

Un empatx de pilota: l'arbre no deixa veure el bosc

per Jordi Bordes

Cesc Gelabert és capaç de ballar com les neurones ("Orion", 2007), de regenerar la sardana ("La muntanya al rteu voltant", 2011) o d'aprendre noves cultures ("Ki", 2010). En qualsevol instant de vida hi sap percebre el moviment que pot transformar en una coreografia, generalment despullada, intensa, profunda. Ara, ha volgut construir un pont entre la dansa contemporània i el futbol, una teoria que manté des de sempre (els futbolistes són ballarins amb una pilota al peu). Lamentablement, si els ballarins saben replicar els moviments dels "cracks" del Barça i recrear-hi una coreografia, no aconsegueixen transmetre gaire expressivitat. L'emoció es reserva més a les proeses en la pantalla (gol mític de Messi contra el Getafe, per exemple). 

Gelabert, fidel soci del Barça amb més de 50 anys anant al Camp Nou, prefereix veure els partits en directe perquè disfruta veient l'estratègia: la col·locació dels jugadors en tot el camp. Critica que la televisió s'obsessiona en els primers plans que segueixen la pilota però que ignoren la lògica d'un partit. En l'espectacle, es reprodueix la imatge de la televisió (un treball d'imatges fabulós que, s'atreveix a trencar i a barrejar amb accions similars dels ballarins gravats prèviament!) pel que bloqueja la coreografia en les recreacions dels primers plans i ingora la importància de l'expressió. La dansa és aixecar una cama per projectar una emoció; el futbol és aixecar una cama per controlar la pilota. 

Treball, tot  i així, que pot tenir molt bona tirada a taquilla per la potència del Barça. Però que no transmet prou clarament tot allò que Gelabert sap de dansa, ni tot allò que volia expressar sobre la filosofia del futbol i de la dansa. A qui li agradi aquest espectacle, quasi segur, que li agradarà més altres de major intensitat de Gelabert: "Foot-Ball" és un pas per aproximar nous espectadors. Ningú en surt defraudat, tot i que el riu que corre per sota és molt més interessant que aquest desgast físic i concentració per no perdre les regles del joc...

Trivial