Folia

informació obra



Autor:
Mourad Merzouki, Marie Gyselbrecht
Composició musical:
Franck-Emmanuel Compte
Companyia:
HOTEL Col·lectiu Escènic
Sinopsi:

Folia abaixarà el teló de la 32a edició del festival Alt Empordanès. L’espectacle encarregat d’inaugurar Les Nuits de Fourvière, compta amb la col·laboració del Festival Castell de Peralada en una proposta artística tant original com captivadora. El coreògraf i director d’escena, Mourad Merzouki, figura del moviment hip hop des dels inicis de la dècada dels 90, inscriu la seva feina en una cruïlla de múltiples disciplines. Al voltant de la dansa urbana, Merzouki (que ha actuat en vàries ocasions al Mercat de les Flors), explora a Folia els ritmes populars de les tarantel·les italianes amb els músics del Concert de l’Hostel Dieu, sota la concepció musical de Franck-Emmanuel Comte. En força i nombre, s'apoderen d'una fusió de gèneres insòlita sota el signe de la compartició i la generositat. “Amb Folia, vull perseguir el que em motiva en cadascuna de les meves creacions: la presa de riscos, la confrontació, el diàleg amb l'altre. Dalt de l'escenari, músics i ballarins s'uneixen per donar lloc a una trobada sorprenent entre la música barroca, el ritme hip hop i la dansa”, explica el director d’escena. Sense perdre de vista les arrels del moviment, els seus orígens socials i geogràfics, aquesta confrontació permet obrir nous horitzons a la dansa i se’n desprenen punts de vista innovadors. Un viatge des del sud d’Itàlia fins al Nou Món; del repertori barroc cap a les músiques electròniques. Un final de festa amb la mirada posada en nous públics.

Crítica: Folia

18/08/2018

Deixar-se acompanyar pel laberint de la follia

per Jordi Bordes

No hi ha res més seductor que deixar-se emportar pel vent. Que la raó desaparegui i es trobin espais de comunió amb l'altre des de la carícia o la veu dolça cantada a l'orella. Folia proposa un viatge despreocupat com aquest. No se sap d'on ve ni on va. Però no importa. Com en Harold Pinter, l'espectador assisteix a un fragment de la vida d'un estrany i  té molt espai per imaginar les relacions que hi ha amb els altres protagonises. Com si es jugués a especular una història dels desconeguts de la taula del bar del costat. Folia és un preciós viatge, molt ben afinat i equilibrat. Que té una sonora i exuberant música barroca (les tarantel·les italianes ressonen quasi com la sintonia de coixí de tota la peça) versionada perquè respongui a la sonoritat actual i als moviments contemporanis de la dansa i el hip hop que proposa Mourad Merzouki

França és mestra en moltes discplnes artístiques, té talent i recursos per fer-los brillar. Però probablement en una de les que millor mostra el seu gust és amb la introducció de la dansa urbana a la dansa contemporània. H ha molts exemples. Potser un germà és el de Felahikum de Sebastian Ramírez, amb el flamenc contemporani de Rocío Molina com un dels elements que es confronten amb el hip hop. En aquesta Folia no hi ha, aparentment, conflicte. En tot cas, es pot observar com els dós móns el del moviment (tenyit de moviments robotitzats o de les acrobàcies enèrgiques rodant sobre de la mateixa espatlla característica del hip hop) ni el de la música es van trobant, abraçant-se. No hi ha les tradicionals batalles entre acròbates de veure qui perd menys el ritme o qui pot fer la cabriola més espectacular. En tot cas, es produeixen, puntulment, uns diàlegs entre els b boys i els violins que poden evocar a aquella batalla en quan a què la dansa és la reacció a la partitura interpretada endiabladament.  

L'univers que es plasma transmet energia, joc, ganes de ballar i de tocar i oportunitat d'enfocar en petits detalls com el joc que fan amb la bola del món, o les apaicions dels satèl·lits musicals extemporanis o la construcció d'un matalàs d'aire que permet derivar l'estètica cap a un món oníric, positiu, de força i joc. El joc de puntes, aparentment, no sembla que hagi de fusionar en un llenguatge urbà, com tampoc ho faria la música de clavicèmbal. Però el coreògraf és astut i situa els seu llenguatge en un espai ambigu, desenfocat, del segle XX. En un lloc on tot ressona i que no es té manies per res a priori. Des d'aqest esai es construeix la peça amb eleets antagònics , però sobretot, s'estableix una connexó vital entre el públic i l'escena. Aquest és el seu gran repte i el seu gran èxit. Prefereix optar per connectar palatinament, sese abandonar el seu preciós esteticisme (no confondre per a res amb estaticisme, tot i que hi ha figures que sabran jugar a la lentitud mentre tot el quadre patina torrentera avall, amb el seu joc suggerent). Equilibra les acions, els jocs i les intervencions, les ordena sense que h sembi, dexant sempre un cert marge per a la improvisació per als ballarins. La connexió es produeix sense que s'hagi de forçar (recentment els de Cirque Alfonse presentaven Tabarnak, al Grec en què la connexió es feia d'arrencada, provocadora i evident). Folia ha estat un preciós botó de fi de festa del Festival de Peralada. La seva  fragilitat dramatúrgica contrasta amb l'explosió de recursos (gran format, música e directe, llum suggeridora...)