Flors carnívores

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Anna Maria Ricart
Direcció:
Marc Chornet Artells
Assesoria de moviment:
Juliette Louste
Intèrprets:
Cristina López, Ivet Zamora, Mariona Blanco
Il·luminació:
Albert Julve
Escenografia:
Marc Chornet
Sinopsi:

El món ha canviat, o potser en el fons és el mateix de sempre. Els adolescents han canviat, o potser són els mateixos de sempre. I fan el que sempre han fet, lluitar contra el món amb la il·lusió inútil de canviar-lo o intentar integrar-s'hi amb totes les seves forces.

Les nostres flors carnívores no faran ni una cosa ni l'altra. S'han perdut. El demà que voldrien és impossible i, sense esperança, s'esborra el camí. Llavors intentaran dinamitar el món amb les úniques armes que tenen. Ho faran sense saber que ho fan i sense pensar en les conseqüències, perquè res del que passi ja no els pot importar. I jugaran. Jugaran només perquè puguem mirar i veure què hem fet amb el nostre futur.

Tres nois pixaran en un lavabo públic. O seran tres noies? Sigui com sigui, seran tres i quedaran per sopar, però la taula només estarà parada per a dues persones. I començarà el joc. O ja havia començat molt abans?

La trobada aparentment innocent es convertirà en un ritual de seducció, de poder, de crueltat. Jugaran a ser grans. Pervertiran les normes o intentaran ser-hi fidels al màxim. Serà un sopar amb la carn com a plat principal. Es regarà amb vi. I tot plegat en un present que serà un futur, el lloc on totes les realitats seran encara possibles.

Crítica: Flors carnívores

29/09/2019

Porosa i rugosa com el tacte d'un uniforme d'escola

per Jordi Bordes

El text insinuant d'Anna Maria Ricart es desplega en un soterrani, a mig pintar. És un lloc amagat, secret, de joc permès de tres noies que estan descobrint el risc de passar-se una fulla de ganivet pel cos. Estan naixent a la vida que atenalla aquest uniforme d'escola privada, aquestes lliçons de prohibir i capar l'experiència per la por a queè en sortin ferides. El món infantil de pedaços i pròtesi de Marta Carrasco s'exposa en aquest espai a mig construir o reformar. L'espai, com la llum, com el text, és insinuant suggerent, deixant racons d'ombra per a què cadascú invioqui els seus fantasmes.

Aquella roba, més aviat aspra, que mira d'eliminar diferències sota d'una jerarquia vertical dominada pels adults, acaba resultant porosa amb el joc. Primer són imaginacions innocents, que evoquen al joc de la cadira, a l'imaginar-se com serien en un altre estadi, a completar la frase que deixa l'altra amiga a mitges... A conjugar el verb en futur i en condicional. Contínuament. Però, mica en mica, perquè el seu cervell necessita experimentar i tastar el risc: robar el vi i unes copes (cadascú l'agafa de forma diferent però beuen com si fos un ritual secret); alternar la veu protagonista; deixar els llums del mòbil i els missatges de veu per a destapar una relació presencial, humana. Tenen necessitat d'imaginar com és el noi, l'home. És una part de la vida que ningú els ha deixat tastar encara i juguen a substituir-lo, tot fixant-se en el comportament dels seus pares (que prefereixen menjar carn a amanides verdes).

Amb aquest plantejament, l'obra va creixent en intensitat. Les actrius mantenen un joc de mirades còmplice, uns ulls que brillen puntualment com si fos la primera vegada de les coses. El públic veu per un forat i tem per les vides de les jovenetes que es van exposant, sense sortir d'un espai aparentment tancat, protegit, segur. Des d'aquella cambra tancada., però, arriben a tastar brins de llibertat, d'experimentació. I ho fan les tres juntes, pas a pas, amb els dubtes i les indecisions, ara de l'una ara d'una altra. Com les flors que s'obren i deixen obrir els seus pètals, el seu ritual secret també s'ha de produir. Les conseqüències del fets no compten en un temps que només sap mossegar el present.

Trivial