«Ha deixat de nevar», tanca l'obra «L'ànec salvatge», de Henrik Ibsen, que s'està representant a la sala gran de Montjuïc. I a la sala petita, una altra adaptació del mateix Ibsen diu: «Ha començat a nevar». Les dues obres es toquen, doncs. La neu, element gèlid de l'ambient entre els personatges, present sempre en el paisatge de l'autor noruec i aquí més que simbòlic quan una adaptació com aquesta de «Hedda Gabler» se situa en un àtic de luxe, amb vistes sobre la ciutat de Barcelona, i tant Hedda com Jorgen, amb qui s'acaba de casar i tornen del viatges de noces, i Ejlert, l'amic dels dos, són gent del país —que el temps i les circumstàncies han distanciat en les idees—, que, per relaxar-se a casa, com fa Jorgen, es posa espardenyes de betes i espart perquè, a més, havia après a ballar sardanes.
Adaptar al moment present «Hedda Gabler» sempre ha tingut un handicap a resoldre: el famós manuscrit d'Eljert que, d'una manera o una altra, ha d'acabar socarrimat. Un manuscrit que és una peça gairebé de col·leccionista, aquí escrit a mà per la seva amistançada, amb una única còpia, detall clau per quan es perd o es fa desaparèixer... i això a l'era digital, dels llapis de memòria, els cedés, els iClouds, els iPads i tots els artilugis de l'època, cosa que requereix per part dels espectadors un esforç de complicitat en la convenció. ¿Com superar aquest romanticisme marcat per Ibsen en un moment que no existia ni la màquina d'escriure electrònica? Ho salva que Eljert Louborg, l'autor del manuscrit, és un despistadot i un desendreçat.
Hedda Gabler es desespera perquè a l'àtic que acaben d'estrenar no hi ha cobertura, ni wifi, ni fibra —Movistar s'ha fet l'orni pel que es veu—, tot i que no hi falta el revòlver —una altra peça clau—, el del pare mort de Hedda, antic militar. Però per connectar-se a la xarxa cal sortir a la terrassa. Per fer un post al Facebook o un tuit a la xarxa. La presència de l'era digital fins i tot ha portat Hedda a convidar frívolament a l'enterrament de la tia, via Instagram i a través d'un haghstat, una colla d'amics virtuals skaters —i sense samarreta!— dels que viuen la vida tal com es viu actualment —a través de la xarxa—, i sense haver-ho dit tampoc a Eljert, havia fet un post al Facebook anunciant que era feliç, casada de nou, i amb el marit que aviat tindria una feina de categoria, a la Biblioteca Nacional, malgrat que hi ha el dubte sobre si la plaça s'atorga per concurs o per conveniència.
Amb tot això, i si desvelem sense desvelar res que hi ha dos trets, els que encara no hagin vist aquesta novíssima versió del dramaturg Aleix Aguilà i la resta dels integrants de la Companyia Solitària, es poden fer una idea de per on van els trets de la mirada feta al clàssic de «Hedda Gabler» —estrenada ja en un Temporada Alta de fa dos anys i revisada ara— però amb la indicació que és a partir de «Hedda Gabler» i posant èmfasi en el que ja defineix el títol: «Filla del seu pare».
L'actriu Júlia Barceló —acaba de sortir de la festassa de «L'hostalera» de La Perla 29— teixeix artesanalment el personatge de Hedda Gabler amb tots els registres que aquest mite femení permet fer a cadascuna de les actrius que s'hi enfronten —l'última en versió catalana va ser Laia Marull al Teatre Lliure de Gràcia dirigida per David Selvas—, i sense fugir de la seva dèria per mantenir el poder familiar aristocràtic, es rebolca en les aparences i en l'afany de venjança amb la capacitat de fer miques tot i tots els que l'envolten.
L'actor Pau Vinyals —últimament present en muntatges com «L'art de la comèdia», «Somni d'una nit d'estiu», «Les noces de Fígaro» o «Zona Franca»— és Jorgen Tesman, el marit de Hedda, un bon jan que amb prou feines veu el que té davant, que només recorda a Hedda que han caigut en la ruïna després de sis mesos de viatge de noces per Amèrica del Sud i la compra de l'àtic, que vetlla perquè no quedin gaires llums encesos a casa per no gastar i que es preocupa per la tieta que és a la cambra del costat i que es quedarà a viure amb ells i que s'embruta per falta de control d'esfínters, una feina de cuidadora que avança que encomanarà feliçment a Hedda per quan ell tingui la plaça de la Biblioteca Nacional i no pugui ser tant a casa.
L'actor Pol López —en un breu parèntesi entre «El curiós incident del gos a mitjanit» i la reposició de «Hamlet»— és l'amic dels dos, Ejlert Louborg, l'autor del manuscrit que ha confegit amb la seva amistançada i que segons ells ha de revolucionar la literatura del país i el personatge que fa esclatar el conflicte de la vella parella amiga. És Nit de Cap d'Any. Hi ha raïm, campanades retransmeses per ràdio —tampoc no hi ha televisor— i sí que hi ha un piano que Hedda fa servir tant de calmant com de detonant.
Tant Júlia Barceló com Pau Vinyals i Pol López fan d'aquesta particular mirada dramatúrgica d'Aleix Aguilà a «Hedda Gabler», juntament amb la direcció de línia contemporània de Pau Miró, una posada en escena que promet sorpreses des del primer tret de cara a la terrassa —mai més ben dit i atenció als espectadors de la grada A de l'Espai Lliure— i que ja no permet que ningú deixi de seguir, per la suggerent interpretació dels tres personatges, durant gairebé una hora i mitja fins al tret definitiu —aquest sense perill públic— que acaba amb el conegut suïcidi ibsenià de Hedda.
Entremig, la versió de la companyia Solitària ressegueix tan fidelment com pot, tenint en compte l'eliminació de personatges que s'hi ha fet, la línia argumental de l'original de Henrik Ibsen. Els espectadors que la coneguin hi retrobaran alguns dels elements, però deconstruïts i reinterpretats de nou per la lectura que n'ha fet la companyia pensant més en una Hedda Gabler empresonada pels cadenats encara vigents en el segle XXI que no pas en una Hedda Gabler de finals del segle XIX. Modernitzant, doncs, el mite femení, però sense atorgar-li tampoc, malgrat la distància en el temps, la sortida que no li va atorgar Ibsen. (...)
