Fedra. Sergi Belbel

informació obra



Direcció:
Sergi Belbel , Jordi Purtí
Companyia:
Cesc Gelabert
Coreografia:
Cesc Gelabert
Intèrprets:
Jordi Banacolocha, Queralt Casasayas, Gemma Martínez
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas (AAI)
So:
Jordi Bonet
Vestuari:
Mercè Paloma
Caracterització:
Toni Santos
Producció:
Teatre Romea
Autor:
Jordi Purtí
Sinopsi:

Fedra, enamorada del seu fillastre Hipòlit i empesa per la seva confident, Enona, confessa la seva passió. Ferida pel rebuig d’Hipòlit, ella no pot amagar el seus sentiments davant del seu espòs i rei d’Atenes, Teseu.

Colpida per un profund sentiment de culpa, Fedra s’endinsa en un infern personal. La seva passió desbordant i irrefrenable la conduirà, a ella i a la resta de personatges, a un tràgic destí. 

Racine compon en aquesta tragèdia un retrat profund, apassionant  i colpidor del desig i de la sexualitat femenines. (Sergi Belbel)

Crítica: Fedra. Sergi Belbel

27/01/2015

Una tragèdia universal servida amb uns referents massa caducs

per Jordi Bordes

Explica Sergi Belbel, que Racine va voler convertir la "Fedra" clàssica amb un vers molt pròxim, gens carregat. Que, sense perdre el pes de la paraula, fos pròxim als espectadors del moment. La traducció de Belbel, efectivament és fidel a aquesta mirada. I sí, el vers es percep en la llunyania del ritme mentre les paraules (sense obviar les metàfores i les imatges literàries) arriba prou directe. És una oportunitat, de fet, de poder comprendre la cronologia d'aquest drama que és en realitat, fruit d'un malentès i d'una moral massa oprimida. La pega és que la posada en escena retorni al format més clàssic. 

En un espai amb un eclipsi molt adequat pel ritme de la peça però que no troba prou recorreguts ni recursos d'entrades i sortides. El més preocupant és el to dels actors, generalment d'una afectació exagerada. El vers ressona immens, sí, però a costa de la credibilitat del personatge. Són les interpretacions més contingudes, en què es revela millor la intenció del dissortat Hipòlit (Xavier Ripoll procura construire el drama cap endins, extrem que l'humanitza), Enona (maquinadora Mercè Sampietro, sempre amb la voluntat de fer servei a Fedra) o de la mateixa Fedra (Emma Vilarasau respira fresca quan, presa per la bogeria, confia que encara és possible l'amor d'Hipòlit). La pretesa  profunditat dels personatges, que pateixen els embats del destí (o la mala voluntat dels déus, envejosos), té aires còmics per l'audiència, quan hauria de ser una escena de gran contundència dramàtica. Llàstima perquè Jordi Banacolocha hagués pogut fer un protector d'Hipòlit molt més creïble, o Lluís Soler defensar una derrota de l'heroi amb una humilitat ben humana. Pel que fa a Queralt Casasayas significa el punt de claror de l'escena (sap jugar-hi generosa), el que aconseguirà redimir, en part, tots els mals.

Trivial