Fang

informació obra



Producció:
Fundació Catalunya- La Pedrera, Elclimamola
Autor:
Moon Ribas, Iago Pericot
Sinopsi:

L’artista treballa el fang a partir del contacte de la pell, formant textures i deformant cossos a través de l’acrobàcia. Un cos alineat i bloquejat és capaç d’equilibrar-se sobre d’una sola mà, un pilar de fang alineat i compactat és capaç d’aguantar un monument. 

La terra és com un mitjà de transport on neixen i desapareixen coses i FANG ens porta a una transformació constant, des de l’espai buit fins a un món amb criatures entranyes on l’home i el fang són una sola cosa. 

Finalista a composició musical (Joan Cot) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Fang

26/11/2017

L'homo faber llueix amb la descoberta, i hi juga

per Jordi Bordes

La companyia Animal religion s'ha caracteritzat per na desinhibició que, generalment és molt fresca i que aporta llum a l'escena, un aire positiu, de permetre que tot sigui possible de qüestionar. Des de la mateixa gravetat de la Terra. Perquè Animal religion és una companyia de circ, principalment, i la base del seu treball està en l'acrobàcia i la renúncia voluntària a les lleis de la física més mundana. Quim Girón repeteix amb un solo. si ja era intrigant aquell Indomador ara es constitueix com un homínid curiós, que descobreix incessantment. Com un homo faber que prova la capacitat del fang. És un element més espès que l'aigua i permet construir-hi escultures deformes que, com el Rudo de Manolo Alcántara, des d'on practica l'equilibri des de l'aparent inestabilitat. Girón s'abraona sobre la mole de fang disposat a dominar-la. El cos no pot amb la mole, sense l'aparició dels elements rudimentaris (però altament efectius) que la desfan com un formatge de bola amb un ganivet. 

Aquest Fang no necessita la construcció enorme sobre la qual Miquel Barceló i Josef Nadj deambulaven en el seu Paso doble. En un mur viu, els dos artistes s'hi endinsaven i eren escopits com si la massa de fang fos un monstre benèvol fill de lñes pintures negres de Goya. en aquest cas, Girón es construeix una màscara que també mira, olora, i escolta (un cop, s'hi enganxa dos pedaços de fang). és una àscara que les ombres li poden atorgar una imatge terrorífica però el posat tranquil, gens amenaçador de la resta del cos el desarma, el fa extremadament lleig però tendre i que es deixaria amanyagar com una bola de fang fresc. La recerca de Girón en aquest treball és fins a la profunditat. Però en comptes d'anar a parar a un racó mes fosc i antipàtic, hi emergeix un to empàtic, pròxim, juganer, que juga amb un element noble com Joan Català ho feia amb un tronc de fusta a Pelat. El fang sembla revelar-se com un element creatiu en l'escena. Perquè, Roberto Olivan va estrenar, en la darera edició de Fira Mediterrània Socarrel, un treball en què les soques dels arbres, la veu polífònica i unes planxes de fang doten a la dansa una fisicitat honesta, primitiva, fèrtil. També Girón sembla haver escoltat uns cants similars d'aquest material (de fet, bona part de l'espai sonor es realitza amb elements que ajuden a manipular-ho de manera artesanal). Genial, de nou. Vénen ganes de jugar-hi, d'embrutar-se, de fer-hi equilibris, de provar de dialogar-amb una terra massa espessa, en realitat, perquè hi pugui respirar la vida. De fet, la construcció d'un escut de fang que l'atenalla evoca aquella falsa supervivència de Dies feliços, de Samuel Beckett. Però sense necessitat de la hipocresia ( o potser ingenuïtat?)de Winnie. Girón li dóna una llum al seu homo faber que redimeix, allibera.