Euria (Pluja)

informació obra



Intèrprets:
Fernando Barado, Natalia García, Ioar Fernández
Escenografia:
Jon Kepa Zumalde
Vestuari:
Marieta Soul
Il·luminació:
Paco Trujillo
Companyia:
Teatre Mòbil
Autor:
Jordi Girabal
Sinopsi:

Pluja. Un paraigua penjat com a record en un penja-robes. Un personatge enfonsat en la tristesa per la pèrdua d'una persona estimada. Un altre paraigua, trencat i abandonat, que el nostre personatge decideix arreglar sense saber que, des d'aquell moment, la seva vida comença a canviar. Pluja parla del que ens passa i sentim quan volem alguna cosa i la perdem. I d'aquest temps que necessitem per entendre i acceptar que hi ha alguna cosa que ha canviat. Però, sobretot, parla de la nostra capacitat de superació.

Crítica: Euria (Pluja)

03/04/2017

Pluja fina, emoció sostinguda, poètica transparent

per Jordi Bordes

La companyia Markeliñe ens té massa ben acostumats: (El Quixot i Andante, 2015). Els seus treballs vessen sensibilitat. La interpretació és acurada, els recursos, els indispensables per a transmetre una història sense paraules. La música va xopant l'ànima i els punts de clown es difuminen de seguida, com el dibuix que s'esborra a la sorra (de la platja o del cementiri). Aquesta Pluja, és metafòrica: implica un plor constant interior per la pèrdua d'una persona estimada. Tot es trastoca i sembla que només reconforti posar a estendre el plor i emmagatzemar-ho. Com a mostra d'amor però també com a refugi per no afrontar la veritat.  

La casualitat sempre dóna segones oportunitats. I és així com aquest protagonista, fos per la mort de la seva companya, troba un paraigües fet malbé quan surt del cinema. Té uns colors i unes formes molt diferents al de la seva companya però es distreu mirant d'arreglar-lo. I ajudant a superar aquest tràngol, ell troba l'escalf i el sol. Surt del túnel. Entén que cal seguir vivint per fer justícia als que l'han estimat. Sense necessitat d'oblidar mai cap dels seus episodis anteriors. Conviu amb el dolor. De fet, traça un camí similar al que proposaven les dues actrius de Cinco tonos de color azul (Atrium, 2016) que descriu el dol en aquests cinc estadis, tenyint-ho amb una gamma de blaus, que inclouen l'enuig i la ràbia però també la reconciliació. El drama però també compta amb  notes d'humor imprescindibles.