Escenas para una conversación...

Dansa | Nous formats

informació obra


El Conde de Torrefiel despuntaran aquest any a Temporada Alta. Ho faran perquè són un grup que juga amb icones pop i les perverteix. Perquè trenca amb una insusual habilitat el text i l'acció. I el que podria sonar pedant, distant, allunyat del món quotidià, en realitat és una postal propera al còmic en la que s'atreveixen a atacar sense contemplacions un món que consideren massa pervers. La peça que arriba al cap de setmana dels programadors ja fa temps que roda però manté la seva consistència. Atrapa per una plasticitat, aparentment avorrida però que aconsegueix fer navegar l'espectador molt més enllà. I, de sobte, planten el concepte de “feixisme quotidià” i el desenvolupen amb un cinisme que desarma. Però, per sobre de tot, saben que treballen per a fer-se entenedors i gustosos a un públic ampli sense estar disposats a rebaixar el discurs. El conde de Torrefiel acaben d'estrenar aquesta tardor una altra icona ben pop: La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento. Evidentment, aquest gust pels títols llargs i barrocs és un joc. Perquè, per exemple, en aquesta peça les dues amigues, finalment sí que anaven a un apartament amb piscina, o sigui que invaliden el títol. I es queden tan frescos, provocadors.
Autoria:
El Conde de Torrefiel
Companyia:
El Conde de Torrefiel
Direcció:
Pablo Gisbert
Dramatúrgia:
Pablo Gisbert
Intèrprets:
Quim Bigas, Tanya Beyeler, Isaac Forteza, David Mallols, Mario Pons-Macià
Il·luminació:
Marcela Prado
Sinopsi:

A través de les històries i preocupacions de 12 joves europeus l’espectacle dóna una visió de la societat contemporània, una societat perduda i sotmesa a una forma de feixisme. La peça ens pregunta: quan som realment lliures en els nostres pensaments i les nostres accions?

La força de l’obra rau en tres mecanismes: l’alternança entre narració i text projectat, el contrast entre allò que es diu i el moviment en escena i l’omnipresència de la música electrònica que ens reitera l’alienació i el feixisme.

El Conde de Torrefiel combinen la dansa abstracta amb la literatura, i ho trossegen a fragments petits i ràpid. A l’inrevés dels seus títols, perquè el d’aquest muntatge és Escenas para una conversación despúes del visionado de una película de Michael Haneke, i segur que provocarà escenes per conversar després del visionat d’aquesta peça tan rabiosament contemporània.

Crítica: Escenas para una conversación...

23/11/2013

D'una brutalitat que desarma

per Jordi Bordes

El Conde de Torrefiel sap provocar i ho fa emparant-se en una raó. Són tant punkies com vulguin, tant en la factura de les seves escenes, com per la desesperança que projecten. Els monòlegs, d'esquena, juguen amb personatges reconeixibles, de novel·la social urbana, (quina por la València que pinten aquesta colla d'amics que la defineixen de país feixista i en què les ambulàncies s'han de passar, si no s'entra a Urgències). El seu llenguatge és lúdic, còmic però són els antagònics dels comedy perquè les escenes crues les completen amb un moviment i amb uns enquadraments (amb o sense elements d'atretzzo) que vénen a ser instal·lacions en el buit. I que van degradant-se cap a festa passada o esclats post-dadaistes!

Són divertits i desinhibits, evidentment. Però no són gens gratuïts. Evidentment, que pot generar controvèrsia la seva escena de la processó de Setmana Santa (ells ja avisen que és "molt rara") però és la seva manera de trencar amb els costums establerts, inamovibles. De fet, com a dramaturgs de La Veronal ja van fer una aproximació prou revolucionària en la residència de la Fira de teatre al carrer de Tàrrega (Los pájaros muertos, 2011, que s'inspiraven en Picasso).

El Conde de Torrefiel és avui un valor en alça. La peça que va estrenar al festival TNT (Terrassa Noves Tendències) també té la contundència, el joc, la sexualitat mes desfassada però ho concilia amb unes gotes de bellesa i una relació d'amistat de dues amigues que, al cap i ala fi, es consolen d'unes vides prou grises i insatisfetes (La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento, 2013). Cal veure com avancen en aquesta dramatúrgia teixida entre imatges potents i un text decadent, però que fa molt fàcil i pròxim (encara que sigui desconegut per a l'espectador) la motivació de cada escena. 

És, cal advertir-ho una companyia per a ments ben obertes que no s'espantin de la desinhibició més extrema. Hi ha excès i gens de narcisisme.