Els folls de Shakespeare

informació obra



Estrena:
Estrena
Dramatúrgia:
Llàtzer Garcia, Marc Rosich (a partir de Shakespeare)
Direcció:
Miquel Gorriz
Autor:
Idea i concepte: Xicu Masó
Escenografia:
Elisabet Castells
Vestuari:
Elisabet Castells
Il·luminació:
Elisabet Castells, Miquel Gorriz
Producció:
Temporada Alta 2013
Sinopsi:

De Shakespeare n’han sortit macbeths i hamlets de tots els colors, i fins i tot s’han fet espectacles sobre els seus boscos, els seus malvats o els seus sonets, però fins ara ningú no havia donat vida als seus folls. Aquesta temporada, dos dels millors bufons de la nostra cort, Carles Martínez i Xicu Masó, arriscaran la pell fent riure al rei (que som nosaltres) a base de cantar-li quatre veritats, shakespearianes o de l’actualitat. L’enginy dels millors fragments còmics del dramaturg –Nit de reis, Hamlet, El rei Lear– durà aquests dos camaleons a analitzar la lògica de la follia, en un recital d’ironies que promet desmuntar tot el règim del políticament correcte. Senyores i senyors, deixem-nos contagiar per la follia, que tan sovint és l’antídot de la por.

Crítica: Els folls de Shakespeare

05/10/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Bordes

Caldria treure la massa del forn, tornar-la a pastar, donar-li voltes, deixar-la refredar, provar nous condiments i tornar-la al forn per considerar l'espectacle acabat. Fa angúnia veure com bones idees es desaprofiten per la necessitat de cocció ràpida del teatre d'avui. És molt bona idea construir una obra amb les rèpliques dels bufons de la cort, escrits per Shakespeare. Cal donar-li una massa que els ajunti perquè, sovint són rèpliques lúcides en un context concret i costa casar-les. Però la saviesa popular, la de les frases fetes, la d'atrevir-se a dir a l'emperador que va nu és molt necessària avui. L'obra ha d'aconseguir que els dos personatges, Hamlet i Yórik, esdevinguin bufons del segle XXI, i no pallassos de patacada dels productes televisius més barats. 

La idea de la guillotina és prou reveladora. Es pot acceptar la llicència històrica (a Ana Bolena li van tallar el cap amb una destral i no amb una guillotina, que és un invent francès que Shakespeare mai va veure), com ho és també l'ús del telèfon (per provocar un diàleg de sords amb Harold Bloom, la gran referència per entendre Shakespeare, avui). Però un bufó no assassina, només insulta. No actua, només impulsa reaccions a les seves paraules. En canvi, als actors els sembla divertit convidar al píublic a anar tallant caps de ministres i polítics gens afins a la política i a la llengua. Per molt respectacle que sigui la denuncia, si no s'ha creat una complicitat amb el respectacle, aquest joc cau ben a prop del patetisme.  

Com a tot pastís fallit, sempre hi ha un tros ben cuinat, amb regust intel·ligent, que s'aguanta per sí sol i que, per mèrits dels autors (Marc Rosich i Llàtzer Garcia), no és extret únicament del repertori de Shakespeare. Cal que els temps morts, per molt espontanis que hagin de respirar, tinguin una arquitectura amagada que sàpiga dirigir l'acció a un punt molt concret. La reivindicació del bufó, avui.