El Vestit (The Suit)

Teatre | Musical

informació obra


Autoria:
Basada en The Suit, de Can Themba, Mothobi Mutloatse, Barney Simon
Direcció:
Peter Brook, Marie-Hélène Estienne , Franck Krawczyk
Adaptació:
Peter Brook, Marie-Hélène Estienne , Franck Krawczyk
Direcció Musical:
Peter Brook, Marie-Hélène Estienne , Franck Krawczyk
Intèrprets:
Nonhlanhla Kheswa, William Nadylam, Ery Nzaramba
Interpretació musical:
Arthur Astier, Mark Kavuma, Danny Wallington
Vestuari:
Oria Puppo
Il·luminació:
Philippe Vialatte
Companyia:
C.I.C.T /Théâtre des Bouffes du Nord
Producció:
C.I.C.T /Théâtre des Bouffes du Nord, Napoli Teatro Festival Italia, Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, Young Vic Theatre, Théâtre de la Place – Liège
Estrena:
Estrena a Catalunya
Sinopsi:

Peter Brook ens ha ensenyat les claus de la simplicitat escènica en Shakespeare i els clàssics grecs, i aquest mite de la direcció ens ha fet gaudir d’alguns dels millors espectacles que hem pogut veure. Aquest 2014 el seu mestratge torna amb The Suit, la història d’un adulteri escrita per un autor sud-africà contemporani però que, segons Brook, “la podria haver escrit Txèkhov”. Una obra que, en francès, va fer gira durant anys, i que ara veiem en anglès després d’entusiasmar als Estats Units: “a tocar de la perfecció”, n’ha dit The New York Times. Un tresor petit i rutilant que resumeix i conté tota l’herència de Brook. 

Crítica: El Vestit (The Suit)

26/10/2014

Polit i commovedor talent interpretatiu extraordinari

per Christian Machio

En mig de la immensitat buida, tres burres per penjar roba, buides, delimiten el domèstic espai on té lloc l'aparentment perfecta vida matrimonial, la infidelitat i posterior tortura. El marit, Philemon, que en començar veiem duent l'esmorzar al llit de l'estimada esposa Matilda abans d'agafar l'autobús per anar a la feina, passa a ser un mestre del turment psicològic quan, alertat per un amic, es presenta a casa abans d'hora i descobreix la infidelitat. L'única prova que en resta a l'habitació és el vestit, amb americana i corbata, que el desconegut ha deixat enrere mentre fugia per la finestra. 

Som a Sophiatwon, als afores de Johannesburg, i la música jazz de tres músics en directe, que alhora interpreten tots els petits papers secundaris de l'auca (ajudats per alguns espectadors espontanis), es barreja amb melodies populars sud-africanes i alguna versió de Nina Simone o Miriam Makeba. Veu àgria i apenada, la de Nonhlanhla Kheswa, que ens captiva implorant al seu marit el perdó que sembla no arribar mai. 

Enlloc de posar a prova als actors, la manca d'atrezzo, tret d'una taula i algunes cadires, juga en tot moment a favor del relat. Gràcies també a la tècnica que evidencia un cop més l'exuberància d'aptituds de les escoles teatrals de segons quins llocs. I sense por a trencar la quarta paret, jugant també amb alguna aplaudida expressió en català (allò que tant ens entusiasma), el resultat és un espectacle directe, polit i de tensió ascendent, amb una commovedor punt i final abans del fosc.