El minuto del payaso

informació obra



Vestuari:
Mónica Boromello
Il·luminació:
Eduardo Vizuete
Producció:
Teatro El Zurdo
Autor:
José Ramon Fernández
Direcció:
Fernando Soto, Michael Vogel
Companyia:
Familie Flöz
Sinopsi:

“On és l’aventura, el risc, el viatge, en definitiva... On és la vida com a experiència?”. Això es pregunta el personatge creat per Fernando Soto en l’últim espectacle de la companyia madrilenya Teatro El Zurdo. Un pallasso.

"Un treball vibrant amb picades d’ullet a la metatrealitat i que aconsegueix la participació entusiasta del públic." (ABC)

El dia del “Festival d’homenatge al circ”, una funció benèfica en la qual se succeeixen números de circ en un teatre, un pallasso espera el seu torn al fossat. Faran que surti a l’escenari per una trampa. En la soledat de l’espera, repassa i evoca moments del seu passat i ens confessa la seva relació amb la família i els fets i les persones que el van marcar al circ on va néixer. A més, ha vingut un productor de la tele que li proposarà que hi vagi a fer el seu número, cada dia el mateix, a la una de la matinada, en un late show. Un minut.

Crítica: El minuto del payaso

20/01/2016

Frustrant pallasso emprenyat

per Jordi Bordes

Quan el pallasso entra a una dramatúrgia teatral, fugint de les rutines clàssiques de la pista, acostuma a vestir un rostre ben diferent: Al camerino, el pallasso sempre és aquell ésser reflexiu, que no deixa de ser romàntic i de mirar-se el passat amb una certa nostàlgia però que li agrada escupir les veritats més cíniques i respirar amb la baixesa que no li permeten els focus i la canalla delerosa de la patacada de torn.  Certament, és un contrapunt molt atractiu que han sabut jugar aquells pallasos d'escenari (com li agrada definir-se en Claret Papiol). Hi ha el dolor d'Uuuh (TNC, 2006), hi ha la màgia fosca de Trau (Fira Tàrrega, 2014), hi ha el buit del company de Rhum (Grec, 2014) o de Grimègies amb Tortell Poltrona... o l'univers que dissenya Pepa Plana, fins i tot atrevint-se a incorporar-lo en una versió d'Un tramvia anomenat desig (Sala Muntaner, 2008). També, fins i tot, hi ha l'inconformisme de Blai Mateu de Bèsties (T. Alta 2015)

La posada en escena de Luís Bermejo (si més no, el dia de l'estrena) tenia massa fuites. Com si necessités connectaramb massa urgència amb el públic perquè li rigués les gràcies i no aconseguia el volum desitjat. Insistint en els tòpics còmics refredava la profunditat del personatge i abandonava l'espectador a un espai erm en què costa prendre un posicionament, entendre quin és el codi del que cal estirar l'escena. L'obra té un aire pedagògic sobre elements claus de la història del circ en general, i del pallasso en concret, i sap plantejar situacions ben teatrals amb reflexions que motiven una reacció. Però li falta una mena d'ànima, l'actor queda massa enganxat a la caricatura de la que es vol despendre i, desgraciadament, el to  va de gairell. Que el públic reaccioni com canalla a la demanda del pallasso és un objectiu prou innocu per a una posada en escena que  aunta molt més alt. Llàstima.