El minuto del payaso

Teatre

informació obra


Vestuari:
Mónica Boromello
Il·luminació:
Eduardo Vizuete
Producció:
Teatro El Zurdo
Autoria:
José Ramon Fernández
Direcció:
Fernando Soto, Michael Vogel
Companyia:
Familie Flöz
Sinopsi:

“On és l’aventura, el risc, el viatge, en definitiva... On és la vida com a experiència?”. Això es pregunta el personatge creat per Fernando Soto en l’últim espectacle de la companyia madrilenya Teatro El Zurdo. Un pallasso.

"Un treball vibrant amb picades d’ullet a la metatrealitat i que aconsegueix la participació entusiasta del públic." (ABC)

El dia del “Festival d’homenatge al circ”, una funció benèfica en la qual se succeeixen números de circ en un teatre, un pallasso espera el seu torn al fossat. Faran que surti a l’escenari per una trampa. En la soledat de l’espera, repassa i evoca moments del seu passat i ens confessa la seva relació amb la família i els fets i les persones que el van marcar al circ on va néixer. A més, ha vingut un productor de la tele que li proposarà que hi vagi a fer el seu número, cada dia el mateix, a la una de la matinada, en un late show. Un minut.

Crítica: El minuto del payaso

23/01/2016

Discurs de l'antipallasso

per Andreu Sotorra

Qualsevol espectador que es troba amb el qualificatiu de "pallasso" en una proposta teatral, espera o més aviat confia que l'intèrpret —si és un monòleg— faci el que fan tots els pallassos: enfarinar-se la cara, si pot ser davant de l'auditori, envermellir-se els llavis, posar-se el vestit de lluentons o el de parracs —depèn de si fa de Cara Blanca o d'August—, posar-se el barret adequat, calçar-se els mocasins de luxe o els sabatots, i rematar-ho amb el nas vermell. I més que fer riure, remoure els sentiments.

De tot això, l'actor Luis Bermejo —que un dia va fer el salt del teatre a la televisió i s'ha passejat per la majoria de sèries espanyoles dels últims deu anys—, només es posa el nas. El seu monòleg, doncs, és podria dir que és el de l'antipallasso. I això el converteix en un relat que vol ser humorístic i profund a la vegada entre picossades d'autobiogràfic, sentimental, autodestructiu i rancorós amb el gremi —el dels pallassos i el circ— i l'obliga a adoptar una personalitat especial: la del pallasso home, la del pallasso frustrat, la del pallasso orquestra, la del pallaso anomenat pallasso de soirée, la del pallasso que, en un minut de sortir a la pista, pot canviar el rumb de la vida. (...)

Tot plegat mostra la bona intenció de la proposta 'El minuto del payaso' i del text de José Ramón Fernández, però és una bona intenció que topa amb un text que no avança com hauria d'avançar, que comença a fer giragonses endavant i endarrere, que es fa repetitiu al llrg de 75 minuts i que l'actor tendeix a esbravar, no a interpretar, amb un to elevat, a crits en algun moment, com si la capacitat mitjana de la sala s'hagués convertit en un circ romà a l'aire lliure.

Només l'obertura del maletot que porta —d'on tampoc no brilla del tot la màgia—, els gags de l'ampolla d'aigua, el fruiter al voltant del plàtan, l'ús del tovalló i alguns coixins lingüístics que explota al màxim recuperen el to del pallasso desvergonyit i poètic que segurament els espectadors esperaven, però tot torna aviat on havia començat i el discurs dilueix a poc a poc la intenció, ni que l'intèrpret i els espectadors facin esforços per corejar, sisplau per força, el crit de "papapantxo!" mentre alguns, com pronostica el mateix protagonista, potser no saben que s'han equivocat de sala i encara esperen ara que hi surti Núria Espert fent de rei Lear. Com diria aquell: "xistu!". (...)