El metge de Lampedusa

informació obra



Adaptació:
Anna Maria Ricart
Direcció:
Miquel Gorriz
Intèrprets:
Xicu Masó
Escenografia:
Lluís Nadal (Koko)
Il·luminació:
Angel Puertas, August Viladomat
Vestuari:
Carme Puigdevall i Plantés
So:
Marc Paneque
Producció:
Temporada Alta, Teatre Lliure, Punt produccions Teatrals s.l
Autor:
Oumou Sangaré, Cristina Clemente
Sinopsi:

Pietro Bartolo fa trenta anys que és metge a Lampedusa i un exemple de coratge, compromís i dignitat. I un samarità convençut de la Llei del Mar. Un dia, ja llicenciat, va decidir tornar a la seva illa al bell mig del Mediterrani per ajudar els seus i a tots els qui arriben del mar. Bartolo és el metge que els acull i cuida i també l’home que escolta les seves històries de misèria, persecució i por. El relat de la seva vida (recollit al llibre Llàgrimes de sal de la periodista Lidia Tilotta) és també la memòria de totes aquestes biografies de la desesperació. Xicu Masó s’ha fet seva la veu i la memòria del doctor Bartolo per fer-nos entendre la urgència de la catàstrofe amb un espectacle basat en fets tristament reals.

Finalista a espectacle de petit format al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 en la categoria d'actor (Xicu Masó)

Crítica: El metge de Lampedusa

15/10/2017

Tant implacable com la força del mar

per Jordi Bordes

Diu Pietro Bartolo que només li calma la mar (i la Rita, la seva dona,és cert). El tranquil·litza la mateixa onada que, sovint, els porta cossos de refugiats ofegats. Mirar el paisatge relaxa, connecta amb la infància, amb una mena de nostàlgia, amb les arrels. Ara Xicu Masó torna a presentar un treball molt seu, que se li reconeix perfectament. Amb una dramatúrgia encertada d'Anna Maria Ricart (que ni carrega les tintes del drama ni construeix un biòpic d'un personatge excels) presenta un metge honest i amb les seves contradiccions i la seva fatiga diària. Durant 26 anys exercint i complint amb la llei del mar. I amb el jurament hipocràtic. Es nega a transformar cap persona en una xifra: totes es mereixen ser escoltades. Exigeix que la gent se'ls escolti, I ell dóna tanta visibilitat com pot, des del seu ambulatori en un racó d'una petita illa entre Turquia i Sicília.

Xicu Masó torna amb un personatge honest, humil i que es presenta així mateix. El to amb el que han coincidit amb el director Miquel Gorriz és l'ideal per construir un discurs i unes pauses que amaren d'emoció l'espectador. Que el deixen anar assumint cada gota de ràbia o de vergonya per les injustícies contades. Cal que aquesta obra la vegi tothom. Sobretot, aquells que tenen por a acollir refugiats. Sobretot, aquells que temen del terrorisme. Cal que es vegi que són els que arrisquen la vida cap a Europa, els que fugen del mateix terror terrorista (que només puntualment apareix als mitjans de comunicació occidentals).

Aquest Pietro Bartolo segur que compartiria una conversa de cafè amb el metge sirià que va avisar del vaixell que s'enfonsava. Però també amb el guionista de Fellini, Tonino Guerra (La mel). Però també amb el Jesús Moncada d'El cafè de la Granota (Mequinensa, L'aigua, 2007)... I amb tants d'altres. Un cant a l'esperança des de la desolació, des de la trinxera que les autoritats europees proven tant com poden d'obviar.