Una hora i mitja
abans de l’espectacle
una munió de joves ballarins s’afanyaven pels camerins del Teatre Auditori de
Granollers. Uns repassaven passos, altres tornavan a revisar el vestuari,
d’altres començaven a maquillar-se. Una quarantena de prims, esvelts i musculats nois i noies d’entre 18 i
28 anys i de diferents nacionalitats com ara russa, uzbeka, ucraïnesa, o
bielorussa majoritàriament, però també una noia japonesa o fins i tot un cubà,
donen forma a l’elenc del Ballet Nacional Rus de Sergei Radchenko que amb totes les localitats venudes
oferia la seva versió d’El llac dels Cignes al principal escenari de la ciutat
vallesana.
Juntament amb ells, una desena de personal entre tècnics, tramoies,
sastresses i la resta de l’equip de la gira donavan els últims retocs per
maldar què tot estigués perfecte. La sastressa, una dona aprop dels seixanta,
cosia un detall d’un tutú, una petita ornamentació caiguda del seu lloc. Amb
ella, dones d’ulls blaus i arrugues profundes que van ser testimonis directes
del canvi històric de l’URSS a la República de Rúsia i que segurament van
començar amb el Ballet el mateix any de la seva fundació, el 1989, moment de
transició al país que va triar Sergei Radchenko per crear una nova formació que
es mantingués fidel a l’escola russa de ballet.
Radchenko havia estat Gran Solista al Ballet Bolshoi de
Moscou durant 25 anys i va ser parella
de ball en nombroses ocasions de Maya Plisetskaya. Tot el repertori de la
mítica formació es ben coneguda d’aquest actual director, mestre i continuador
de la manera de ballar tècnicament
exigent i estilísticament arrel·lada del ballet rus. Elena Radchenko parella de
Sergei s’encarrega d’estudiar les coreografies i mantenir l’essència de
cadascun dels ballets que portan a escena: El Llac dels Cignes, La Bayadera, El
Trencanous, Don Quijote, La Bella Dorment o Giselle.
Els ballets
clàssics continuen sent un bon reclam pels teatres. Cadascuna de les
funcions amb algun dels grans noms del repertori s’omple de gom a gom. Són noms
que tots coneixem i això facilita la connexió immediata amb la proposta fins i
tot abans d’entrar al teatre. Amb El llac dels cignes, a més a més, s’afegeix
un plus de familiaritat gràcies a la composició musical de Txaikovski i al fet
de que algunes de les escenes creades per Petipa i Ivanov formen part de
l’imaginari col·lectiu.
La sala petita de l’Auditori va acollir 80 persones que
abans de la funció van voler apropar-se una mica més a aquest ballet gràcies a
la xerrada que recomana.cat va preparar dins del cicle 360º que el teatre
ofereix als seus espectadors per ampliar la seva experiència i vivència
escènica.
Qual el teló es va alçar a les 9 de la nit en punt
l’expectació era màxima, mares i nenes que estudien ballet, gent gran, parelles
de mitjana edat, amigues balletòmanes, gent que en general volia passar una
bona estona amb una proposta d’èxit segur. I van tenir el que van anar a
buscar.
Sígfrid interpretat per un musculós Dimitri Sitkevich va
resultar convincent amb tal capacitat per saltar que l’escenari es quedava
petit. Maria Sokolnikova va ser una Odette/Odile delicada i encara que ràpida
en alguns moments va desenvolupar amb correcció i expressivitat el seu doble
rol de princesa bona i bruixa dolenta. El bufó va ser un dels personatges
preferits pel públic donat que amb els seus salts acrobàtics va demostrar que
el cos humà no te límits; va graciós i esplèndid,
Eldar Sarsembayev va treure molts “ohhh” dels allà presents. El personatge de
Rothbart va ser el menys encertat, massa grotesc i inadequadament vestit, amb
passos, sobre tot al final, de traç fàcil que van restar força al malvat bruixot.
De la posada en escena va destacar un vestuari generós i
verosímil, així com un cos de ball (dones i homes de la cort de Sígfrid,
aspirants a casar-se amb el príncep i resta de cortesans) molt ben preparat que
va transitar amb gracilitat entre el primer i el tercer acte, sense oblidar a
les 20 noies que van fer de cignes al segon i quart acte.
L’alegria de les escenes de palau, al jardí i a l’interior van compensar un quart acte al qual la part final es va
resoldre massa ràpidament i baixant el llistó de tot lo vist anteriorment.
Malgrat l’últim acte que va restar espectacularitat al
ballet, el públic va gaudir i ho va demostrar en nombroses ocasions aplaudint
generosament al final de les principals exhibicions de fouttés, arabesques, grands jetés, rond de jambe o portés.
Al final els aplaudiments van expressar reconeixement per la feina feta i
satisfacció per tot alló vist i sentit.
