El chico de la última fila. Beckett

informació obra



Intèrprets:
David Bagés, Guillem Barbosa, Arnau Comas, Míriam Iscla, Sergi López, Anna Ycobalzeta
Escenografia:
Beatriz San Juan
Il·luminació:
Marc Salicrú
Vestuari:
Míriam Compte
So:
Jaume Manresa
Caracterització:
Coral Peña
Ajudant de direcció:
Anna Serrano
Producció:
Sala Beckett
Autor:
Cristina Clemente, Marc Angelet
Sinopsi:

Un professor de literatura d’un institut es desespera corregint les redaccions dels seus alumnes fins que arriba a la d’aquell noi silenciós que sempre seu a l’última fila. L’impuls i l’afilada capacitat d’observació que transmet el text li despertaran contradiccions, somnis i velles frustracions. Des d’aquest moment, entre l’alumne prodigi i el seu professor sorgirà un vincle tan intens com perillós. Una estranya relació que acabarà en una espiral perversa de fascinació, erotisme i expectatives irrefrenables.

En paraules de Juan Mayorga: “El chico de la última fila es una obra sobre maestros y discípulos; sobre padres e hijos; sobre personas que ya han visto demasiado y personas que están aprendiendo a mirar. Una obra sobre el placer de asomarse a las vidas ajenas y sobre los riesgos de confundir vida y literatura. Una obra sobre los que eligen la última fila: aquella desde la que se ve todas las demás.”

Crítica: El chico de la última fila. Beckett

24/01/2019

Magnètic retrat d'una obsessió

per Jordi Bordes

 És el retrat d’una obsessió. Similar a la del capità Ahab per caçar la balena blanca. Moby Dick. (de fet el director ja va assajar aquest treball amb la direcció de Josep Maria Pou al Goya)  Mayorga hi arriba des d’una aparent obra fàcil, de situació: un professor llegeix amb la seva dona les lamentables redaccions dels seus alumnes de literatura de l’institut. Fins que topa amb una que sona desafiant amb el seu Continuarà. La sensació de fer aflorar l’instint creatiu del noi, d’ensenyar-li de la vida a través de la literatura farà que el professor permeti vorejar l’abisme de la moralitat: deixar que el noi imagini i ririculitzi un comany i la seva família. Ahab estudia la balena abans de caçar-la. Amb els girs, Mayorga ensenya que el caprici del noi i la voracitat del professor demostri preses diferents. Un quadre inquietant, una altra vegada servit amb una alta dosi d’intriga, de buits que l’espectador ha de reomplir.

Juan Mayorga és un autor cordial, molt educat que, en canvi, projecta unes inquietants ombres a l’escenari. Com ja va incomodar aquell Hamelín o Himmelweg o va glaçar la rialla de Últimas palabras de Copito de nieve, ho torna a fer amb aquest noi, aparentment absent, però que observa llargament, en silenci, d’una certa manera malaltissa, quasi obsessiva, fins al punt de fer por.

Andrés Lima és el seu director executor infalible. El detonant és una redacció, agafada al vol, que proposa el professor de literatura a una classe que no sap imaginat Moby Dick explicat pel capità Ahab. El jove, de 17 anys, troba la manera per aconseguir tot allò què vol. I d’imaginar-s’ho i donar-li pàtina de veritat. Perquè, les escenes del que passa a casa del seu company de classe (amb un pare patèticament avariciós i orgullós del seu fill i una mare intrigantment absent) només es coneix a partir de la seva redacció. La literatura, com tot l’art, dóna precioses oportunitats de conèixer nous móns, de conèixer punts de vista antagònics.

Mayorga es pregunta si tanta llibertat creativa no pot amagar comportaments de futurs psicòpates, davant d’un professor que prefereix no interrogar més i que opta per la seva vida rutinària, mig frustrada amb la fidel companya, que, ara sí, va, s’escoltarà més. En farà l’esforç però mai sabrà si aquell jove de la darrera filera avabarà sent un novel·lista o bé un malalt que acabarà delinquint i deixant-se perdre per la voracitat de saltar-se límits morals.