El caballero de Olmedo

informació obra



Companyia:
La Kompanyia, Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico
Autor:
Félix Lope de Vega
Direcció:
Lluís Pasqual
Intèrprets:
Laura Aubert , Javier Beltran , Paula Blanco , Carlos Cuevas , Pol López , Francisco Ortiz , Mima Riera , Rosa Maria Sardà , David Verdaguer , Samuel Viyuela, Resta de repartiment en curs
Escenografia:
Paco Azorín
Vestuari:
Alejandro Andújar
Adaptació:
Vicente Fuentes
Ajudant de direcció:
Juan Carlos Martel Bayod
Producció:
Teatre Lliure, Compañía Nacional del Teatro Clásico
Sinopsi:

La Kompanyia s’aboca al Siglo de Oro espanyol amb la complicitat de la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico. Junts, aborden el Lope de Vega més líric dirigits per Lluís Pasqual.

"Quan l’he tornada a llegir, quan li he posat unes altres cares i unes altres veus, més profunda encara que la metàfora he escoltat la lírica més elegant i més punyent al servei del gran poema de l’amor trencat, un amor que passa de la llum a la foscor, de la felicitat de la plenitud al dolor de l’absència. En uns temps difícils, tensos, uns temps que permeten que hi hagi homes que disposin de la vida dels altres, amb la impunitat que els dóna ser un reflex de com es comporten cada dia els poderosos de la terra".

Crítica: El caballero de Olmedo

16/03/2014

Un bon embalum per a un Caballero de Olmedo que volia ser íntim, però no troba prou cos per a arrelar-hi

per Jordi Bordes

De Caballeros de Olmedo en poden haver tants, com mirades que se li facin.  En Pasqual mateix en va fer un d'èpic amb cavalleria, en un camp de blat al Festival d'Avinyó. Ara, busca la intimitat a dins del Lliure. Té valor provar de redimensionar la peça, girant-la com un mitjó. Però (sense que hi hagi res a dir a una posada en escena petita i preciosista amb uns actors prou ben entonats) en aquesta ocasió no sembla que hagi trobat suficients marques per fer bona la tesi. Perquè el vers de Lope de Vega és ple de mitges veritats i d'un error (la cinta l'hauria d'agafar Olmedo però se li avança el desconfiat Rodrigo) que provoca l'embolic. Els personatges no ténen contradiccions que puguin alimentar aquesta mirada íntima, de pensaments interns, si no que, en tot cas, tenen estratègia per mirar d'aconseguir els seus objectius. 

També és una llàstima desaprofitar una obra que ajudi a mostrar noves facetes dels actors de la jove Kompanyia del Lliure. Després d'haver optat per debutar amb un treball a mida (La revolució no serà tuitejada), amb una sort desigual, van poder sorprendre actuant braç amb braç amb la canalla a Moby Dick. Ara, Olmedo havia de ser un port feliç. I, certament, no punxen en les seves interpretacions. Mima Riera es destapa com una convincent Doña Inés, per exemple. I Javier Beltrán és un heroi desafortunat valerós (Don Alonso). Però no hi ha paper per a guanyar consistència per a Laura Aubert, Paula Blanco, ni tampoc David Verdaguer. Tots són a escena però calen rèpliques i evolució de personatges per ensenyar el creixement actoral. Pol López és, un altre cop, el personatge còmic (Don Tello) explicant-se en andalús o bé en gallec, quan ha de signar un engany. Sens dubte, un recurs divertit. Però el Pol López d'Ivan i els gossos podria afrontar papers dramàtics de manera solvent. El mateix passa amb Verdaguer que, ni tant sols té ocasió de fer humor. Potser per això, Pasqual s'empesca (ben trobat, però flaira a insuficient compensació) un tango que canta Verdaguer i que balla Paula Blanco amb Samuel Viyuela. Segurament, l'aparició dels actors de la Joven Compañía de Teatro Clásico, sense ser-ne culpables, ha limitat la possibilitat de major aprenentatge de la Kompanyia.

Cal celebrar les empàtiques intervencions de Rosa Maria Sardà. Sigui, com a interlocutora amb el públic, sigui com a divertida i enginyosa  Fabia. També l'espai sonor, constant, com una mena de remor que acompanya, és un gran encert. I la disposició, com si el públic visités la intimitat (aquesta sí) de la sala d'assaig, abans de baixar a l'escenari on tot es medeix, s'enfoca i s'equilibra definitivament. Però aquest Olmedo no aconsegueix entendrir els cors dels espectadors, ni amb l'escena final del pare i Inés ni amb el desconsol de Tello. Llàstima.