Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores

informació obra


Federico García Lorca va mantenir un estret vincle amb la ciutat de Barcelona, en la qual arribaria a estrenar dues de les seves obres, Mariana Pineda i Doña Rosita la Soltera. L’any 1935, la companyia de Margarida Xirgu va estrenar Doña Rosita al Teatre Principal Palace de Barcelona i aquesta va ser l’última obra que estrenaria en vida.

Autoria:
Federico García Lorca
Direcció:
Joan Ollé
Composició musical:
Paco Ibáñez, arranjaments musicals de Dani Espasa
Assesoria de moviment:
Andrés Corchero
Ajudantia de direcció:
Iban Beltran
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Lionel Spycher
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Núria Llunell
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Intèrprets:
Joan Anguera, Mercè Aránega, Marta Betriu, Enric Cambray, Carme Elias, Oriol Genís, Laura Guiteras, Mireia Llunell, Enric Majó, Nora Navas, Victòria Pagès, Alba Pujol, Candela Serrat, Albert Triola
Sinopsi:

Rosita, una noia òrfena que viu a casa dels seus oncles, a Granada, es veu obligada a separar-se del seu promès, que marxa a l’Argentina amb la seva família. Abans de marxar, però, aquest promet a Rosita que tan aviat com pugui tornarà per casar-s’hi, si ella està disposada a esperar-lo. La noia espera, però la situació es prolonga durant anys, mentre l’ambient opressiu i indiscret de la ciutat de províncies va caient sobre la família com una llosa cada cop més pesada.

Situant les fronteres del temps en el centre de la tragèdia contemporània, García Lorca evidencia les tensions irresolubles d’una cultura cronològica en què l’esperança ocupa un espai preeminent, malgrat no saber sovint què s’espera ni per què. Amb el mirall de la rosa mutabile cultivada per l’oncle de la protagonista, que en el curs d’un sol dia neix d’un vermell intens i es va emblanquint fins a perdre els últims pètals, el poeta ofereix un àcid retrat de la vida d’aquesta «Rosita» que creu haver-se d’enfrontar al pas dels mesos i acaba topant contra la seva manera de viure i d’entendre l’espera.

Premi de la Crítica 2014 a actriu de repartiment (Merc+è Arànega). Premi de la Crítica 2014 a actor de repartiment (Oriol Genís). Premi de la Crítica 2014 a vestuari (Míriam Compte). Premi de la Crítica 2014 a il·luminació (Lionel Spycher).

Crítica: Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores

02/03/2014

Lorca, amb tots els respectes

per Toni Polo

El TNC ens plasma “la Granada provinciana, decimonònica i cursi” (en paraules del director del muntatge, Joan Ollé) que va descriure Lorca a Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores. Tot gira al voltant de doña Rosita, una jove òrfena que viu amb els seus oncles feliç, promesa amb el seu cosí segon. Quan el noi ha de marxar a l’Argentina per treballar amb el seu pare (40 dies de viatge...!), decideixen esperar per casar-se quan ell torni a Granada. Però ell trigarà a tornar. I trigarà, i trigarà... I ella l’esperarà, l’esperarà... I passaran els anys...

Doña Rosita, en paraules de Nora Navas, “dignifica la seva frustració”. Accepta els valors establerts d’una societat implacable, començant per allò que Ollé qualifica d’un “esport brutal”: el què diran, representada en tots els personatges que apareixen durant els tres actes. La tia, que ha fet de mare de Rosita; l’oncle, que veu com, preocupat per les seves flors, se li escapa la seva Rosa; la minyona, una excel·lent Mercè Aránega, que defineix el seu personatge com “la consciència social de l’obra” perquè opina, diu la seva sortint-se dels paràmetres establerts i “viu pels altres, com sempre passa amb els pobres”. Ollé el considera “el personatge més antic i a l’hora el més modern perquè desafia el què diran i fins i tot el bon Déu”. Les “manolas”, amigues de la família que van a pescar nòvio a l’Alhambra; les altres amigues, les “pijes”, que són una mica el futur, diu Ollé. El professor que parla dels invents del canvi de segle en contrast amb l’oncle, ancorat en els seus jardins; o l’amic que volia ser poeta i s’ha conformat sent “un mestre machadià” de nens rics malcriats i destinats a manar.

L’escenografia és atrevida però encertada. Sorprenent per minimalista, diferencia perfectament els tres actes. La casa on viu Rosita en el començament és lluminosa, gran, amb un jardí al darrere que sembla inundar-la de bona olor. No calen mobles; tres cadires a cada banda i prou. Tot és meravellós, preciós... cursi. Joan Ollé destaca que “el problema més gran que té la jove Rosita és trobar el seu barret o el seu para-sol per anar al passeig. El segon acte la casa apareix més atapeïda, hi ha cortines vermelles, un piano... han passat 10 anys d’espera. En el darrer acte la desesperança ho ha tenyit tot de gris...

Per últim cal destacar el joc coreogràfic a l’hora d’interpretar alguns poemes corals que Lorca introdueix en el text i el testimoni de Paco Ibáñez que, amb comptagotes, també fa els seu paper: donar veu i música als clàssics. La seva guitarra i el seu to posats al servei de les paraules de Lorca es mimetitzen, tant que semblen cançons del seu repertori de tota la vida, com si estigués cantant lletres de Goytisolo o del Arcipreste de Hita. Potser un parell d’intervencions són poques, fins i tot.