Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores

informació obra


Federico García Lorca va mantenir un estret vincle amb la ciutat de Barcelona, en la qual arribaria a estrenar dues de les seves obres, Mariana Pineda i Doña Rosita la Soltera. L’any 1935, la companyia de Margarida Xirgu va estrenar Doña Rosita al Teatre Principal Palace de Barcelona i aquesta va ser l’última obra que estrenaria en vida.

Autoria:
Federico García Lorca
Direcció:
Joan Ollé
Composició musical:
Paco Ibáñez, arranjaments musicals de Dani Espasa
Assesoria de moviment:
Andrés Corchero
Ajudantia de direcció:
Iban Beltran
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Lionel Spycher
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Núria Llunell
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Intèrprets:
Joan Anguera, Mercè Aránega, Marta Betriu, Enric Cambray, Carme Elias, Oriol Genís, Laura Guiteras, Mireia Llunell, Enric Majó, Nora Navas, Victòria Pagès, Alba Pujol, Candela Serrat, Albert Triola
Sinopsi:

Rosita, una noia òrfena que viu a casa dels seus oncles, a Granada, es veu obligada a separar-se del seu promès, que marxa a l’Argentina amb la seva família. Abans de marxar, però, aquest promet a Rosita que tan aviat com pugui tornarà per casar-s’hi, si ella està disposada a esperar-lo. La noia espera, però la situació es prolonga durant anys, mentre l’ambient opressiu i indiscret de la ciutat de províncies va caient sobre la família com una llosa cada cop més pesada.

Situant les fronteres del temps en el centre de la tragèdia contemporània, García Lorca evidencia les tensions irresolubles d’una cultura cronològica en què l’esperança ocupa un espai preeminent, malgrat no saber sovint què s’espera ni per què. Amb el mirall de la rosa mutabile cultivada per l’oncle de la protagonista, que en el curs d’un sol dia neix d’un vermell intens i es va emblanquint fins a perdre els últims pètals, el poeta ofereix un àcid retrat de la vida d’aquesta «Rosita» que creu haver-se d’enfrontar al pas dels mesos i acaba topant contra la seva manera de viure i d’entendre l’espera.

Premi de la Crítica 2014 a actriu de repartiment (Merc+è Arànega). Premi de la Crítica 2014 a actor de repartiment (Oriol Genís). Premi de la Crítica 2014 a vestuari (Míriam Compte). Premi de la Crítica 2014 a il·luminació (Lionel Spycher).

Crítica: Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores

16/03/2014

Fer fàcil el difícil

per Christian Machio

Joan Ollé se’n surt amb un Lorca que de ben segur, sota l’aparença naïf, amaga un delicat equilibri quan es tracta de recrear uns personatges, unes escenes corals i uns diàlegs poètics sense caure en la parodia ni el distanciament propi de l’espectador que podria no entrar en la convenció.

És, tanmateix, un èxit col·lectiu, perquè combina text, estètica (magnífica escenografia panoràmica de Sebastià Brossa), ritme i música (especialment ben integrades les cançons que el text imposa) amb un gran coneixement de la matèria primera amb que treballen. Fins i tot els actors més joves de l’extens repartiment semblen haver recitat Lorca durat anys i anys.

Un encert col·locar aquest text (i aquest muntatge) a la Sala Gran, apte per a tots els públics i per a gent que vol retrobar-se amb una tarda de teatre “de tota la vida” al Nacional.