Distancia siete minutos

informació obra



Autor:
Diego Lorca i Pako Merino
Direcció:
Diego Lorca i Pako Merino
Intèrprets:
Diego Lorca i Pako Merino
Companyia:
Titzina Teatre
So:
Jonatan Bernabeu
Il·luminació:
Miguel Muñoz
Escenografia:
Jordi Soler i Prim
Vestuari:
Titzina Teatre
Producció:
Titzina Teatre
Sinopsi:

Nova producció d’aquests vells coneguts del públic targarí, el qual li va atorgar el 2003 el Premi al Millor Espectacle de Sala pel seu Folie à deux. Sueños de un psiquiátrico. Coincidint en el temps amb el llançament del robot espacial Curiosity, una plaga de tèrmits obliga el jutge Fèlix a abandonar casa seva i a instal·lar-se a la seva antiga residència familiar. La convivència amb el seu pare i l’entorn dels judicis que té entre mans, faran aflorar temes com la justícia, la felicitat o el destí. Entretant, a anys llum de distància, el Curiosity explora les possibilitats d’expansió de l’espècie humana fora de la Terra.

Crítica: Distancia siete minutos

14/09/2014

Recerca en un món més fosc i amb poc contrast còmic que necessita nou enfocament

per Jordi Bordes

És necessari que les companyies de llarga trajectòria transitin per nous camins. Cal per fer saludables els seus canals de la creació. Titzina sempre ha intentat crear a partir de treballar en un psiquiàtric ("Folie a deux", 2002) o en un tanatori ("Éxitus", 2009). No es tracta de caricaturitzar aquells espais si no de trobar les contradiccions humanes, que generen una forta comicitat tot abordant en camps de densa emoció. Ara, a  Distancia siete minutos, s'atreveixen a entrar en l'univers dels jutjats: món d'oposicions, de paperassa i judicis que un jutge de pau veterà resoldria amb una encaixada de mà deprimeixen el nou magistrat. Un món fosc i profund, que fan coincidir amb una metàfora: uns tèrmits fa temps que rosseguen les bigues de fusta i amenacen l'estabilitat de la seva llar i un fet científic allunyat de cap coincidència (aparent) amb els protagonistes: la decisió d'enviar tripulació per habitar Mart.

És un univers gris, enganxifós, que li treuen bon suc quan representen la sala de vistes però que s'enfonsa en el sofà davant la depressió del pare i la voluntat del fill de treure'l d'aquell pou per la mort "accidental" de la mare. Amb molta més foscor al seu panorama, no és adequat programar-lo en les habituals sales de gran format de la majoria dels altres espectacles de Titzina. També el cas d'Entrañas (2005) demanava la intimitat i la proximitat, i no els grans aforaments. La intensitat de Titzina no decau però la història demana una altra dimensió per fer entrar la tragèdia a platea. Tampoc sembla encertada la idea de fer una transcripció, mot per mot, del text. Perquè l'espectador anglòfil perdrà el gest, absort per un devessall de paraules que es poden resumir eficaçment.

Titzina és una companyia de cursa de fons. No sempre tot els hi surt a la primera. Són sensibles al que  respira el públic i s'hi adapten. Distancia siete minutos necessita tocar l'espectador, que des de l'última filera se senti la seva respiració, que les reaccions siguin immediates.