Davant la jubilació

informació obra



Intèrprets:
Marta Angelat, Mercè Arànega, Pep Cruz
Escenografia:
Krystian Lupa
Il·luminació:
Krystian Lupa
Vestuari:
Piot Skiba
Vídeo:
Lukasz Twarkowski
Producció:
Teatre Lliure, Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya
Coreografia:
Tao Ye
Composició musical:
Xiao He
Estrena:
Temporada Alta 2016
Companyia:
Obeses
Direcció:
Antoni Font-MIr
Sinopsi:

Un text fonamental del dramaturg en llengua alemanya Thomas Bernhard basat en fets reals. El feixisme, revisitat per Krystian Lupa. A l’extrem de l’actualitat. Irreductible.
 
"Retrat bernhardià d’una família intoxicada pel nazisme; un ampli espectre de símptomes, una humanitat malalta i esguerrada.
Ja no es tracta d’una ideologia, d’un monstre històric, sinó d’una malaltia espiritual de la humanitat.
Tots els sentiments humans, valors i aspiracions estan infectades per aquest virus.
Ja no es tracta de l’absència de moralitat, de l’amputació del bé, sinó de la moralitat malalta i esguerrada, de la bondat falsificada.
La malaltia profunda de l’home contemporani que genera individus invàlids segons el diagnòstic de Thomas Bernhard.
Uns germans afectats pel virus de la mutació actual del nazisme, enclaustrats en una existència familiar falsificada, en una presó estreta i asfixiant creada i custodiada per ells mateixos, en què es respira l’odi, la por i la impossibilitat de ser feliç..."

Krystian Lupa

Premis de la Crítica 2016 categoria espectacle

Premis de la Crítica 2016 categoria actriu (Marta Angelat)

Premis de la Crítica 2016 categoria espai sonor (Roger Ábalos)

Crítica: Davant la jubilació

16/01/2017

Exemplar postal quietista sobre els

per Jordi Bordes

A Catalunya, ha sovintejat presentar el Thomas Bernhard entossudit amb les misèries (i enveges) de l'art. Però aquest autor austríac va ser un veritable flagell a la consciència dels seus ciutadans, perquè molts d'ells havien tolerat (quan no beneficiat, directament o indirecta) del nazisme. El director Krystian Lupa fa la seva primera producció amb repartiment íntegrament català. És més. Accepta fer-ho en català, una llengua que desconeix i que, per tant, ha de confiar en com dir l'accentuació de les rèpliques. És cert que compta amb tres grans espases (Pep Cruz, Marta Angelat i Mercè Arànega). 

Bernhard entén que la forma més cruel d'expressar la impunitat és planxant la toga del germà, president de l'Audiència i excap en funcions d'un camp de concentració nazi. A l'escena d'intimitat, la germana amb unes opinions flagrants (que encenen la incredibilitat del públic), li respon el silenci de la germana petita, sempre en la seva cadira de rodes i que es mossega la llengua de tot allò que ha après llegint i escoltant. Pateix la mateixa indignació que els espectadors (tot i que ja ha après a tirar-s'ho a l'esquena per no ser víctima de segona volta): La víctima de la bomba americana resulta ser la més contrària a les polítiques feixistes. Ferida pels que els voldria que l'alliberessin, ara pateix en silenci la contrarietat de viure amb qui la protegeix i alhora la fustiga com a responsable de tots els mals. 

L'espectacle, estrenat al Temporada Alta, esdevenia un tríptic  perfecte amb Les Benignes en què un oficial alemany s'excusa de les seves accions i, encara també d'un Nicht Schlafen (Sense dormir) d'Alain Platel que reflexiona (de manera molt abstracta) que després d'una guerra sempre hi ha una necessària reconciliació (espai on els botxins es poden amagar entre les víctimes i estalviar-se el càstig que acabi amb la impunitat política). Al Lliure, la densitat és pot mossegar. El quietisme de Lupa arriba a fer endarrerir la imatge del mirall del menjador: les images que captura arriben en retard (com aquell acudit de Quino). Finestres que empassen tanta llum com poden, àmpits plens de pols que, inicialment haurien pogut servir per decorar amb les ceràmiques més sinistres; portes petites, per evitar que les ombres s'escapin. Tot i l'alçada del pis, el silenci i el ritme d'arrossegar els peus (o la cadira de rodes) fa que  el discurs amari bé cada racó de l'escena. A l'estrena, certament es feia difícil sentir bé les rèpliques (sovint dites en xiuxiueig) a la majoria dels espectadors. No semblava importar-li a Lupa, assegut al darrere de tot, que reia i s'exclamava com un nen celebrant cada gest i cada intenció dels actors per retratar la sordidesa dels seus personatges.