Dancing with frogs

informació obra



Composició musical:
Pere Jou, (excepte Haka, d’Antoni Comas)
Escenografia:
Joan Manrique, Jairo Fuentes, Violeta Ollauri
Il·luminació:
Cube.bz
Vestuari:
Valeria Civil
Dramatúrgia:
Marta Galán, Anna Maria Ricart
Assesor de moviment:
Carlos Fernández
Producció:
Temporada Alta 17, Mercat de les Flors, Sol Picó cia. de danza
Companyia:
Sol Picó cia. de danza
Autor:
Pietro Bartolo i Lidia Tilotta
Intèrprets:
Elías Torrecillas, Guillermo Weickert, Junyi Sun , Pere Jou , Valentí Rocamora, Sol Picó
Sinopsi:

Després de reflexionar i investigar sobre la condició femenina (We Women), Sol Picó, més que coreògrafa una artista sense etiquetes i límits, ara es fixa en el món masculí en un moment on el ‘mascle’ potser ha entrat en una crisi d’identitat. Set intèrprets (ballarins, cantants, músics i actors) es posaran a la pell de tots els homes possibles del segle XXI. Un espectacle sobre els diferents models de masculinitat en una societat que els dóna més visibilitat que mai. Una aventura tragicòmica, àcida i gens convencional.

Premi de la Crítica 2017 a la categoria de ballarí (Junyi Sun)

Crítica: Dancing with frogs

14/10/2017

Sol Picó la clava, passant-se al bàndol dels mascles patètics

per Jordi Bordes

Fa només un any que es va voler donar un nou to, en clau musiocal i amb un repartiment diferent, a aquell famós Homes de les de T de Teatre, al Condal. Els hi va caure un xàfec. Sol Picó, en canvi, sortirà ben parada d'aquesta coreografia en la que també aborda els tòpics masclistes fent una radiografia divertida i cínica sobre l'home. La seva sortida per la tangent ha estat la de buscar l'home del segle XXI, el que tothom aspira a ser. La coreografa té una capacitat immensa de captivar el públic amb accions que van enllaçant-se, transició a transició. Si a We women va patir per no poder cosir prou les diferents escenes de les seves companyes ballarines  a escena, a Dancing with frogs ha tingut la capacitat de dominar la vareta màgica. De principi a fi,. Explica un conte fantàstic (la de l’aparició del l’home ideal del segle XXI) amb alguna escena de por, terrorífic, tot i que sovint li posa una pàtina d’humor negre. El treball amb els set homes d’escena parteix del joc i de la voluntat d’aventurar-se a nous abismes. Se’n surten amb nota.

Ja es coneix la capacitat de Toni Comas de connectar i fer tot el que es proposi amb la veu. Ara interpreta el paper més intransigent de tots, sovint palplantat des de la barberia clàssica (terrible imatge que dóna tant de joc com aquella butaca d’avió del seu One-hit Wonders). A l’escena, hi ha entrat l’actor Elias Torrecillas que es confon perquè es mou per l’escena amb puntes i responent als ímputs que domina un fal·lus gegant com tots. Aquest element a mode de campana o botafumeiro pendulant l'apropa al veïnatge de Carles Santos, també en l’àmbit artístic. L’home del segle XXI aflora per oposició al personatge de Toni Comas: Pere Jou. És tot un armari musical que canta de contratenor amb una fragilitat que dista molt dels gustos per la bel·licositat; la necessitat que el fill jugui a futbol; que no es deixi trepitjar; que sigui capaç de fer tot allò que es proposa; o que amagui, ben endins, les seves inseguretats. L’home versàtil del segle XXI és compatible, escolta i disfruta cegament sense pensar què diran els altres. És l'antagònic a l’home, limitat pels cànons del segle XX, incapaç de llegir fragmentat (com un tocadisc que li salta l’agulla).

 En aquesta divertida peça de testosterona, hi apareix Sol Picó amb bigoti. És un contrapunt, sovint, a l’escena. Fins al punt, en què el grup mascle la despulla i la separa, incapaços d’integrar l’altre. Picó dibuixa un mapa ballat còmic i, puntualment, cruel. Finta tots els tòpics i trenca el plantejament aristotèlic. Hi ha ujn ball grupal, de banyuts mostrant potència. I al final, una certa buidor. La clava.