Cold Blood

informació obra



Autor:
Jlien Lambert, Silvye Olivé, Nicolas Olivier, Michèle Anne De Mey, Jaco Van Dormael, Kiss , Txalo Toloza-Fernández
Text:
Thomas Gunzig
Producció:
Astragale asbl
Dramatúrgia:
Txalo Toloza-Fernández
Sinopsi:

Mans que ballen o cinema coreografiat en directe. Set vides diferents en una microdansa a l’escenari que es fa gegant a la pantalla.

Cold Blood és un viatge cap al més subtil. Una aventura que es troba entre la microdansa i el cinema, creada pels artistes belgues Jaco Van Dormael i Michèle Anne De Mey. El cineasta i la coreògrafa duen a terme una pel·lícula en directe, al mateix teatre, amb els dits de les mans com a protagonistes i enriquits pel text de Thomas Gunzig en el qual es poden reconèixer influències de Ravel, Schubert, David Bowie i Janis Joplin. Set vides com a protagonistes d’un viatge poètic ple d’incògnites i descobriments visuals sorprenents.
Cold Blood, que es podrà veure a Terrassa en català, arriba després de l’èxit mundial que aquesta companyia ja va assolir amb l’espectacle Kiss & Cry (2011) i que ja van veure més de 100.000 espectadors.


Crítica: Cold Blood

29/09/2018

Cinema live oníric; maquetes i mans que no paren quietes

per Jordi Bordes

Kiss & cry s’imposa divertir-se en silenci. Crear jugant amb els plans, les imatges literàries i un gest petit i universal amb els palmells. En les seves maquetes, les mans no estan gairebé mai quietes. L'espectacle d'inauguració del TNT ha fet el cim. Tot i que, altres anys, portaven firmes consagrades com ara James Thiérrée, el nét de Charlot, (Tabac rouge, 2014), o el mateix Jan Lauwers (The blind poet, 2015), ha acabat guanyant-se el somriure del públic aquest Cold blood, a mode de road movie en directe.   Perquè el treball de Kiss & cry signa molts elements suggerents: una posada en escena tècnicament pulcre i amb un resultat d’imatges (a través d’un cinema live antològic). Fan un treball de càmera, jugant a enganyar l’ull amb trucs de càmera similars als de Katie Mitchell a Ombra (parla Euridice) però amb la preciositat del Sombreros de Phillipe Decoufflé.

Cold blood narra set maneres de morir una mateixa persona (o potser era un gat?). Com a personatges hi intervenen actorsiles seves mans. El mèrit dels plànols és que el públic percep el codi perfectament, i un actor de carn i ossos es converteix en la seva mà. O un dit, en persona. Es juga tant el matís que sembla que traspassi  el sentit del tacte a través de la càmera. La narració, en una veu que va detallant cada mort més inversemblant (i per accidents ben insòlits) juga amb un humor negre, sense forçar el to amb una cantarella pausada, rítmica, que fa creure en antropofàgia, ennuegaments impossibles, tubs de rentats criminals o una dona que es queixa perquè el seu marit (l’astronauta) no ve mai a sopar quan està treballant fora del planeta! Surrealisme màgic com la natació sincronitzada tipus films d’Esther Williams amb unes mans o la carícia d’uns braços captat des de sota la taula translúcida d’un cafè romàntic. Gran troballa aquesta d'evitar el sobretítols i que sigui un actor que ho llegeixi, depura la imatge, premet concentrar-s'hi entendre com es fan els plans i com un home es veu dins del bosc de maqueta, només jugant amb profunditat de camp, sense necessitat de cap chroma. Aprofitant l'ofici artesa del càmera. Preciós.