Com ja ha fet amb gairebé totes les especialitats circenses,
el circ contemporani també va dotant de nous sentits i noves dimensions el
contorsionisme, una especialitat acrobàtica que massa sovint s’ha considerat pròxima
als fenòmens de fira. El contorsionisme contemporani busca trencar els codis del
número en què s’exhibeixen unes condicions físiques particulars, i posar
aquestes condicions al servei d’una creació artística.
En tenim un exemple paradigmàtic en el solo Cherepaka, que la contorsionista
quebequesa Andreane Leclerc va presentar ahir al Mercat de les Flors i que torna
a exhibir avui en segona i última sessió. Amb Leclerc, el contorsionisme entra
en el riquíssim, fèrtil territori de l’art abstracte (si em permeten la
limitació inherent a l’etiqueta). Andrean Leclerc descompon absolutament els
codis expressius del contorsionisme per crear un llenguatge comunicatiu basat
en una abstracció personal, genuïna, sense trampes ni efectismes.
Segons que revela ella mateixa, aquest muntatge parteix de dues línies: d’una banda, la dualitat entre la permanència (eterna?)
de la closca d’una tortuga i la impermanència del cos d’aquest animal després
de mort; i, de l’altra, la suggestió de l’univers de Francis Bacon.
Leclerc se situa (i ens situa), doncs, en un terreny
experimental en què les seves capacitats intuïtives, creatives i interpretatives
seran les eines per convertir la seva tècnica corporal en un complex entramat d’emocions
que, per poc disposat que hi estigui l’espectador, el durà a territoris
sensibles molt poc transitats pel circ –fins i tot molt poc transitats pel circ
contemporani.
Cherepaka és un espectacle (o una vivència?) hipnòtic, profund,
dramàtic, d’un dramatisme que ens endinsa en alguna cosa similar a una lluita
per la supervivència. La despullada sinceritat de Leclerc, l’estricta sobrietat
de la posada en escena i una atmosfera lumínica i sonora talment emanades pel cos
de l’artista, fan que el públic, clavat a la cadira, respiri amb ella i amb
ella fregui el desesper.
Andrean Leclerc parteix de Bacon, però a mi
personalment em va situar en una dimensió Rothko passada per Bill Viola. Sé que
la comparació és molt tosca, però és una manera d’explicar-me per a aquelles
persones que no tinguin la sort i el privilegi d’assistir avui a aquest enorme acte
creatiu. Al meu entendre, Cherepaka és
una fita importantíssima en els nous camins de les arts escèniques. Per poc que
puguin, vagin avui al Mercat de les Flors. En sortiran marcats per sempre.
Ah! I, sobretot, llegeixin el magnífic text amb què
Roberto Fratini enriqueix el programa de mà. Tot un luxe.
