Calígula

informació obra



Direcció:
Mario Gas
Dramatúrgia:
Mario Gas
Intèrprets:
Pablo Derqui, Borja Espinosa, Pep Ferrer, Mónica López, Pep Molina, Anabel Moreno, Ricardo Moya, Bernat Quintana, Xavier Ripoll, Aina Gargallo, Iván Amaya
Escenografia:
Paco Azorín
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Orestes Gas
Ajudant de direcció:
Montse Tixé
Producció:
Maite Pijuan, Marina Vilardell
Sinopsi:

Suetoni, un escriptor romà que és un dels mestres del gènere biogràfic del món antic, va deixar per a la posteritat un retrat del tercer emperador romà, Gai Juli Cèsar August Germànic, que ha passat a la història amb el seu sobrenom infantil: Calígula. L’escriptor Albert Camus, un dels autors imprescindibles de la França del segle XX i premi Nobel de Literatura el 1957, va partir d’aquest retrat per tal de crear una peça teatral que és, de fet, un conjunt d’obres integrades en una de sola. El seu protagonista s’enfronta a l’absurd de l’existència (un dels temes clau en l’obra de Camus) després de la mort de la seva amant i germana, Drusil·la, i en un intent de demostrar la mortalitat i la infelicitat dels éssers humans, sotmet els seus súbdits a tota mena d’horrors i persecucions.

Pablo Derqui interpreta el paper protagonista. L’actor ja havia treballat amb Mario Gas en la posada en escena de La muerte de un viajante, obra d’Arthur Miller, vista al Teatre Lliure l’any 2009, i l’any següent va passar pel Grec interpretant la peça de Neil LaBute Coses que dèiem avui. Gas, que a més de ser un director de teatre vinculat al Grec Festival de Barcelona des de la primera edició és actor i director de cinema i òpera, ha signat més d’un centenar de muntatges, gràcies als quals ha rebut tota mena de premis, entre els quals un premi Butaca, el Premi Nacional de Teatre, diversos premis Max i un Ciutat de Barcelona en la modalitat d’Arts Escèniques.


Crítica: Calígula

27/07/2017

La paraula capara l'atenció fins que s'escola l'estirabot musical

per Jordi Bordes

Pablo Derqui supura convicció per tots els porus. És un espectacle per al lluïment d'aquest protagonista. Mario Gas no se n'amaga gens. Li dona la força, si cal, fins i tot, amb els estirabots més sonats (en part, té un cert ressó al Timó d'Atenes, del 2014). Si volen presentar un Calígula decidit a ser estricte amb les decisions que prenen els consellers patricis de l'emperador romà no s'entén per què tiren d'aquests gags musicals (divertits i desengreixants, sí) però que van a la contra de la tesi. Perquè apareix un boig més que un integrista convençut, amb molt poca estima per als seus súbdits, els ciutadans romans. De fet, Derqui recicla l'errònia manera de pensar del seu personatges de L'ànec salvatgeEls altres actors procuren defensar les seves contradiccions amb coherència però no arriben a créixer com per a defensar-se davant d'un Calígula abassegador. En tot cas, només els personatges més antagònics de Calígula (interpretat per Bernat Quintana i Borja Espinosa) i els seus còmplices a ulls clucs (Mónica López i Xavier Ripoll).

L'obra farà temporada al Romea. És molt probable que , en un espai més acotat (l'escenografia és imponent, això sí, i fins al punt d'amagar sorpreses) com és una sala de format mitjà, les interpretacions dels secundaris arribin millor i es puguin defensar des del matís. Potser les sortides de to musicals encara seran més difícils de defensar... En tot cas, Camus va utilitzar Calígula per ensenyar la poca empatia d'un governant cap als seus governats. Si es defensa la institució (el Poder) abans que els ciutadans només es pot generar injustícuies, revoltes i mort. Calígula, al final, la desitja, la busca. Però no com a derritat o enganyat pels seus patricis, si no com a gest d'esgotament absolut, de tedi, de renunciar a tota forma de govern; una invitaciñó a què accedeixi l'anarquia, un cop destruït ell i bona part dels patricis que manegaven el poder de la Roma imperial. Una tesi interessant però que s'intueix com una lñectura ingénua més, d'aquest Calígula si no boig, sí que incapaç de reflexionar sobre les seves contradiccions. D'actuar com a reacció a les màximes grandiloqüents dels seus consellers patricis, a qui detesta fins al límit.