Bodas de sangre

informació obra



Direcció:
Oriol Broggi
Intèrprets:
Ivan Benet, Nora Navas, Pau Roca, Clara Segura, Montse Vellvehí
Composició musical:
Joan Garriga, Frans Krása
Músics:
Joan Garriga, Marià Roch, Marc Serra
Escenografia:
Oriol Broggi
Vestuari:
Berta Riera
Il·luminació:
Pep Barcons
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern
Ajudant de direcció:
Anna Castells
Autor:
Adolf Hoffmeister
Coreografia:
Gil Roman
Sinopsi:

La tragèdia és l'element fonamental d'aquesta història plena de simbolismes en la qual els costums i la tradició desfermen la tragèdia en la vida d'uns personatges guiats pels seus impulsos vitals. Passions, gelosia, sentiments ombrívols i, com a final, una mort que només la força de l'amor és capaç de vèncer. Oriol Broggi, director del muntatge, ha vist l'obra com un llarg poema protagonitzat pel nuvi i la núvia, per Leonardo i la seva dona. Al voltant d'ells es desenvolupa un seguit d'escenes marcades per les entrades i sortides d'uns personatges forts i secs, habitants d'un paisatge fet del blanc de la calç de les parets i del vermell de la sang. Un planter d'actors i actrius excepcionals, entre els quals Clara Segura i Nora Navas, donen vida a un muntatge on la música té, també, un protagonisme especial. I és que la interpreta, en directe, Joan Garriga, un acordionista i cantant que ha donat vida a dos projectes musicals que han quedat incrustats en la memòria musical de tota una generació de catalans i catalanes: Dusminguet i La Troba Kung-Fú.

Signa la posada en escena Oriol Broggi, un director premiat repetidament per muntatges com ara L’orfe del clan dels Zhao, Incendis i Antígona, però que ha signat també posades en escena tan recordades com Al nostre gust, una creació del 2015; Una giornata particolare, d'Ettore Scola o Cels, de Wajdi Mouawad.

Espectacle finalista al Premi de la Crítica 2017

Finalista a la direcció (Oriol Brogi) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a l'actriu (Nora Navas) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la crítica 2017 a la composició musical (Joan Garriga)

Finalista a la il·luminació (Pep Barcons) al Premi de la Crítica 2017


Crítica: Bodas de sangre

15/06/2017

Reforçar la veu de Lorca, 80 anys després

per Jordi Bordes

Oriol Broggi ha sabut entendre perfectament la voluntat de Federico García Lorca. Ho ha fet imprimint el seu estil, un segell que disfruta amb les obres de repertori i, sobretot, amb una forma de presentació pausada, mesurada, carregada de matisos i algun toc d'intuïció, aprofitat de la sala d'assaig. Lorca va triomfar en aquesta mena d'obra dramàtica rural que cobra un tercer acte simbòlic (molt més emparentat a El público que a Yerma, posem per cas). Mana en cada una de l'escena (sigui amb el to que sigui) la capacitat de l'autor de construir precioses imatges a través de les paraules.

Lorca va construir una obra que permetia donar veu a les dones en un drama de venjança i preteses infidelitats (basat en un cas històric, que va recollir la premsa de l'època). El que per a la societat del moment de Lorca era una disputa entre dues famílies, dos bàndols, per a ell va ser una demostració de la poca llibertat de les dones: Una núvia que no s'havia pogut casar amb el primer xicot (que encara li robava el cor) en retrobar-se'l, i una mare de l'altre xicot carregada de la tensió de tenir hereus, de seguir acumula terres i fortuna, des de l'austeritat més rància. El treball que fan Clara Segura i Nora Navas (que, puntualment, s'intercanvien els papers) agafa un pes en la peça irrebatible. Elles són la mare, la núvia, però també la dona que ja espera el segon fill de Leonardo (el primer xicot), i fins i tot la lluna i la Mort (o la sang o la indigent que busca treure profit d'una venjança que demana sang). La màgia és que, el que podria ser un duel entre els dos homes (el que no es va casar amb la núvia i el que sí que ho ha fet, però l'enganya abans de la primera nit de noces) és en realitat un duel entre dues dones per Lorca (el de la núvia i el de la mare). Però Broggi, amb aquest joc de desdoblar personatges ha fet que aquest duel, en realitat, sigui una veu de reclamació del dret d'expressar-se de la dona en la boca de Segura i Navas. Cap de les dues venç sobre l'altra. Totes dues construeixen juntes, com el vers final en què sembla que es passin el ganivet, de mà en mà, el que furga dins del ventre fins a trobar l'arrel del crit més primitiu. Similar als casos de Adiós a la infancia, una aventi de Marsé o La mort d'Ivan Ilitx. L'unic però, potser és que aquesta lluita tant brutal avui emociona però costa trobar-hi una identificació directa amb el públic.

Evidentment, hi ha dos altres elements que cal abordar: per una banda, la composició musical. Perquè lluny de limitar-se al flamenc (la música que escoltava Lorca del poble gitano, certament) han volgut tenyir-lo d'una música popular molt més àmplia, que arriba a abraçar alguns ritmes d'ara. Per això, i amb un punt de comicitat sonaven des de banda sonora de western a ressonar garrotins, havaneres o la música mestissa que tant identifica Joan Garriga (La troba Kung Fu) amb qui torna a col·laborar després d'aquell L'orfe del clan dels Zhao. Garriga, fins i tot, introdueix una tonada del propi Lorca de quan els de La Barraca entraven als pobles. Per últim, sí, la presència del cavall és preciosa. Sembla inaudit en un espai tant petit (per molt que esdevingui un escenari gegantí per als actors, que actuen ajudats per l'amplificació en alguns moments del drama) el trotar dominant, del cavall que arriba a identificar-se amb el propi Leonardo.  

Broggi disfruta amb ritme pausat però sap tenyir l'espai buit,puntualment, amb taules i estovalles blanques, amb cortines, amb un cavall amb una orquestra (en què el trompetitsta fa anys que és un esquelet). Regna l'espai  sensible d'Els cors purs. Ivan Benet domina amb un personatge molt més dur del que ell aparenta, el que fa el personatge encara més interessant. Pau Roca és un convincent fill pacient, obedient, que se sent traït i que no sap anul·lar l'ombra que contínuament el persegueix.  Anna Castells i Montse Vellvehí complten l'escena amb uns personatges secundaris que donen frescor, context. Un molt bon treball, que estrena butaques (si més no, un encoixinat) i que ja s'augura com un dels èxits del Grec Festival d'enguany.