Beware of Pity (La impaciència del cor)

Teatre

informació obra


Adaptació:
James Yeatman, Maja Zade
Dramatúrgia:
Maja Zade
Direcció:
Simon McBurney, James Yeatman, Óscar Gómez Mata
Intèrprets:
Marie Burchard, Robert Beyer, Johannes Flaschberger, Christoph Gawenda, Moritz Gottwald, Laurenz Laufenberg, Eva Meckbach
Escenografia:
Anna Fleischle
Vestuari:
Holly Waddington
Il·luminació:
Paul Anderson
So:
Pete Malkin
Vídeo:
Will Duke
Autoria:
Óscar Gómez Mata
Sinopsi:

L'escriptor austríac Stefan Zweig va publicar el 1939 una història en la qual es preguntava què era realment la compassió i constatava com era de difícil fer-se càrrec del dolor aliè. Era la història de l'oficial Hofmiller, un soldat austrohongarès convidat a una festa en un domicili benestant que comet un error fatal: demanar per ballar a una jove sense saber que una malaltia cruel l'impedeix de caminar. Mirant de compensar la seva inoportuna relliscada, el soldat comença a sovintejar la noia, propiciant així que ella caigui en un enamorament no correspost de conseqüències tràgiques.

La posada en escena del muntatge combina amb una saviesa poc usual els recursos del vídeo i el teatre, el diàleg i la narració. Perquè, en aquesta producció, els actors il·lustren l'acció mentre, en les ombres, altres veus d'actors diuen monòlegs interns o fan la funció de narradors omniscients. El resultat és un espectacle que posa tècniques i llenguatges diversos al servei d'una història excepcional ambientada en el context de la desintegració de l'Imperi Austrohongarès.

Simon McBurney, actor, director i cofundador de la llegendària companyia britànica Complicité (creadors de l'esplèndida versió de The Master and Margarita, vista al Grec 2012), uneix esforços amb l'Schaubühne de Berlín, una de les companyies alemanyes més innovadores del moment que, des del 1999, dirigeix Thomas Ostermeier.


Crítica: Beware of Pity (La impaciència del cor)

13/07/2017

Ràdioteatre escenificat des del matís i el joc subtil

per Jordi Bordes

Tortna Complicité, ara amb un equip d'actors de la Schaubühne de bverlín al Grec. Després d'una celebradíssima Mestre i Margarita afronten una adaptació d'una novel·la, aparentment, de tresillo. Sense carregar les tintes, la producció procura fer veure com Stefan Zweig insinua les mandíbules del nazisme amb aquest conte, aparentment intranscendent, sobre un oficial que es veu forçat a mostrar-se interessat per una noia desvalguda i manipuladora alhora. Lluny de ser arqueologia de mitjan segle passat, remarca les incongruències d’una Europa que no sap acollir els refugiats ni respectar les diferents cultures i religions. L’amenaça de l’altre (com seria el cas dels jueus esperonat per Hitler) imposa la desconfiança. L’obra sobretot castiga la covardia, la indiferència, la incapacitat de dir la veritat i assumir-ne les conseqüències. Aquesta actitud tova, falsa, es converteix en una debilitat incendiària i tràgica, en una culpa que no s’esborrarà ja mai d’aquell tinent fleumàtic però també d’una societat contemporània desorientada.

L’adaptació de la novel·la juga a reproduir els pensaments del tinent que reviu el dissortat capítol personal poc abans de la Primera Guerra Mundial, quan està a punt d’arrencar la Segona Guerra Mundial. Per incidir en la psicologia dels personatges, han destacat els seus pensaments mentre avança la narració i el protagonista se sent cada cop més atrapat al seu propi engany. La forma de presentar-ho és en una mena de ràdio teatre en què els actors van passant-se els personatges, les rèpliques, per donar vitalitat a l’acció, mentre es representa a través de les imatges en vídeo i les dels mateixos actors. El que podria ser una encallada narració passa a ser una peça àgil, construïda al davant del públic(els actors es canvien per evidenciar els seus canvis de personatge). Aquest joc de passar-se els personatges, compartint una mateixa rèplica, per exemple, ja és un fet molt utilitzat per directors com Oriol Broggi (sigui en el conte La mort d’Ivan Ilitx o en l’actual Bodas de sangre).

Tot i l’aparent nuesa i senzillesa de la posada en escena, la producció inclou un aparatosa maquinària teatral que aporta un cop d’espectacularitat que sorprèn l’espectador. En aquest sentit, la vitrina del fons es converteix en una mena de càpsula que permet transformar-ho en ferrocarril, vestidor o en una dutxa tràgicament reveladora. Sembla incomprensible, però, que la posició dels sobretítols impedeixi la seva correcta lectura per culpa d’unes làmpades laterals; s’hauria pogut sobretitular frontalment.