André i Dorine

informació obra



Autor:
José Dault, Garbiñe Insausti, Iñaki Rikarte, Edu Cárcamo, Rolando San Martín, Joan Yago
Intèrprets:
José Dault, Garbiñe Insausti, Edu Cárcamo
Composició musical:
Yayo Cáceres
Escenografia:
Laura Eliseva Gómez
Il·luminació:
Carlos Samaniego "Sama"
Vestuari:
Ikerne Giménez
Caracterització:
Garbiñe Insausti (màscares)
Ajudant de direcció:
Rolando San Martín
Direcció:
Joan Mª Segura
Sinopsi:

En un petit saló, el frenètic clic d’una màquina d’escriure, s’embranca diàriament amb les notes d’un violoncel. Són André i Dorine, una parella d’ancians que, com tantes altres, ha caigut en la desídia, oblidant així el que un dia els va unir. De les parets penja el passat emmarcat, com a únic testimoni del que van compartir. Però un succés, la malaltia, serà l’encarregada de treure la pols de la seva relació, obligant-los a recordar qui van ser, per retrobar-se amb qui són. Recordar com han estimat, per seguir estimant.

Crítica: André i Dorine

10/09/2015

L'expressió més tendra i emocionada des del silenci

per Jordi Bordes

Com és possible que hagi trigat tant temps a arribar l'epsectacle "André i Dorine" a les cartelleres de Barcelona? És sublim i, alhora per a un gran public. És veritat que, d'entrada, sembla un pèl arriscat el tema (com varia la relació de parella d'uns avis quan apareix l'alzheimer)  i la forma d'expressió (únicament, el gest) però es va comprovar de seguida la connexió que aconsegueix amb tota la platea, que acaba, dempeus aplaudint, en una segona funció (sempre es diu que la reacció del públic d el'estrena no sempre és sincera i que una segona funció és la que fàcilment la tensió dels actors decau). 

La companyia sap administrar molt bé les dosis d'emoció, alternant quadres més divertits que repassen la vida de la parella quan es van conèixer i van començar a compartir pis, amb els diferents estadis de la malaltia, que va evolucionant sense aturador. Es va veient com el cos de Dorine va perdent el Nord, amb una senzillesa i simplicittat exemplars. I també es poden comprendre les diferents reaccions dels familiars: des de voler ignorar la malaltia a mirar d'ajudar sense èxit, a acabar contractant una persona perquè la cuidi i pequè acabi ocupant l'últim racó de tendresa d'una mare que ja no sap qui és el fill.

El treball és de màscares, extrem que impedeix completar l'expressió amb el rostre. Només s'expliquen a través de la posició del cos, una veritable coreografia de moviments que executen al mil·límetre els tres actors perquè no hi hagi el més mínim dubte en l'evolució de la trama. El públic ha d'estar atent però de seguida es comprova com, amb el gest, hi ha molt més camp dramatúrgic que únicament l'humor (on, habitualment, està implantat). Les màscares, d'una factura farsesca (que semblen exprimir la comèdia) demostren que també poden ser ambigües i expressar-se en quadres dramàtics. El treball de Kulunka Teatro fa un pas molt ferm en el teatre de gest. Sí que, al principi, sembla que es limita a construir escenes petites, d'una trendra comicitat, sense aparentment més continuïtat (com aquells entranyables quadres del Bip de Marceau) la seva saviesa i sensibilitat aconseguirà trenar-les i anar bastint una peça més gran, de més profunditat.  De manera similar,de fet, als de Markeliñe amb l'"Andante" (Mostra d'Igualada, 2014), en què també sense paraules evoca  el desastre de la guerra, de les víctimes convertides en sabates desaparallades que s'extenen pel recorregut.

Castellucci explicava a "Sobre en concepte de rostre, en el fill de Déu" (Lliure, 2011) la degradació d'un pare al costat del fill, que l'intentava ajudar, sense massa sort. D'una contundència i poètica esclatants. Ho feia amb un quadre hiperrealista que contrastava després amb una gran imatge i una força poètica. El cas de "André i Dorine" pateix de la complicitat dels espectadros que han d'imagonar com ha quedat el lavabo o com s'ha d'anar desendreçant el dormitori. El codi amb el que s'expressa la companyia és clar, directe, sense possibilitat de confusió i permet exprimir una tendresa blanca, que fa bons els personatges i redimeix l'espectador (tothom té l'ombra de l'alzheimer que li volta per records familiars o per l'angúnia de ser-ne víctima). Veure la pau en què s'arriba a una fi que, de fet, és un nou començar, endolceix la trsitesa sincera del cementiri. El record de Dorine són les notes mortes del seu violoncel.