André i Dorine

informació obra



Autor:
José Dault, Garbiñe Insausti, Iñaki Rikarte, Edu Cárcamo, Rolando San Martín, Joan Yago
Intèrprets:
José Dault, Garbiñe Insausti, Edu Cárcamo
Composició musical:
Yayo Cáceres
Escenografia:
Laura Eliseva Gómez
Il·luminació:
Carlos Samaniego "Sama"
Vestuari:
Ikerne Giménez
Caracterització:
Garbiñe Insausti (màscares)
Ajudant de direcció:
Rolando San Martín
Direcció:
Joan Mª Segura
Sinopsi:

En un petit saló, el frenètic clic d’una màquina d’escriure, s’embranca diàriament amb les notes d’un violoncel. Són André i Dorine, una parella d’ancians que, com tantes altres, ha caigut en la desídia, oblidant així el que un dia els va unir. De les parets penja el passat emmarcat, com a únic testimoni del que van compartir. Però un succés, la malaltia, serà l’encarregada de treure la pols de la seva relació, obligant-los a recordar qui van ser, per retrobar-se amb qui són. Recordar com han estimat, per seguir estimant.

Crítica: André i Dorine

15/09/2015

la memòria del gest

per Francesc Massip

La dificultat d'actuar amb una màscara (de cap sencer) rau en la cancel·lació de la part del cos humà més expressiva: la cara, els ulls, els llavis. Això obliga a una interpretació que potenciï al màxim la resta del cos. El virtuosisme gestual dels tres intèrprets de KulunkaTeatro fa que l'espectacle que ofereixen al Poliorama només fins diumenge esdevingui una de les experiències escèniques més commovedores i punyents d'aquest inici de temporada. Una escenografia convencional que reprodueix un pis amb les parets empaperades situa tot d'una els protagonistes de la peça André & Dorine, un matrimoni ancià que transita per les rutines d'anys de convivència. Ell, atrinxerat rere una màquina d'escriure que tecleja sense aturall; ella que encara extreu belles melodies del seu violoncel. En frescos flash-back ens conten com es van conèixer i enamorar l'escriptor i la instrumentista, la primera nit d'amor, el fill que se'n derivà, etc. El gest és el rei, així com l'ús expressiu d'objectes escènics, tot pronunciat amb un humor que genera autèntiques cascades d'hilaritat. Fins que irromp la malaltia típica del segle XXI: la pèrdua progressiva de la memòria que experimenta l'anciana. Llavors els riures es congelen, i tot a escena comença a tenyir-se d'una tendresa profunda i entranyable. Desapareix de la vista el violoncel, però ella segueix aferrada a l'arquet. No reconeix, però despenja les fotografies de les parets per trobar-hi un punt de llum en el forat negre de la memòria eixuta. Espectacle entranyable i emotiu, però sobretot d'una gran qualitat expressiva.

Trivial