André i Dorine

informació obra



Autor:
José Dault, Garbiñe Insausti, Iñaki Rikarte, Edu Cárcamo, Rolando San Martín, Joan Yago
Intèrprets:
José Dault, Garbiñe Insausti, Edu Cárcamo
Composició musical:
Yayo Cáceres
Escenografia:
Laura Eliseva Gómez
Il·luminació:
Carlos Samaniego "Sama"
Vestuari:
Ikerne Giménez
Caracterització:
Garbiñe Insausti (màscares)
Ajudant de direcció:
Rolando San Martín
Direcció:
Joan Mª Segura
Sinopsi:

En un petit saló, el frenètic clic d’una màquina d’escriure, s’embranca diàriament amb les notes d’un violoncel. Són André i Dorine, una parella d’ancians que, com tantes altres, ha caigut en la desídia, oblidant així el que un dia els va unir. De les parets penja el passat emmarcat, com a únic testimoni del que van compartir. Però un succés, la malaltia, serà l’encarregada de treure la pols de la seva relació, obligant-los a recordar qui van ser, per retrobar-se amb qui són. Recordar com han estimat, per seguir estimant.

Crítica: André i Dorine

25/09/2015

Fet amb amor

per Núria Cañamares

La bellesa amb què els bascos Kulunka Teatro escenifiquen l’Alzheimer és enorme. Retraten la duresa de la malaltia amb sensibilitat i molt d’amor. No l’edulcoren per treure-li dramatisme. No, el té tot. Des dels petits oblits i repeticions que presagien l’irremeiable, fins al diagnòstic i com, a poc a poc, la Dorine va perdent la memòria i aquest matrimoni de la tercera edat i el seu fill afronten la nova situació.

La companyia troba en el teatre de gest amb màscares el llenguatge perfecte per explicar la història. Increïble com poden dir tant sense pronunciar un sol mot. Tot ho fan saber a través de l’expressió corporal, una intenció que es veu reforçada per la caracterització dels personatges. Són actors de carn i ossos, però transcendeixen aquesta humanitat amb les màscares sobredimensionades amb perruca inclosa que els cobreixen completament el cap. Amagats sota uns rostres immòbils donen vida a diversos personatges que podrien semblar extrets d’una vinyeta de còmic, però alhora apareixen ben reals.

El silenci només es veu trencat per la mateixa acció i per la música, que és escaient i meravellosa, a mig camí entre l’alegria i la nostàlgia. Sens dubte, la il·luminació serà l’altra gran aliada i una contextualitzadora excel·lent. Així doncs, tot suma a una dramatúrgia i interpretació que commouen el pati de butaques perquè desprenen versemblança, ja sigui a partir de divertides situacions quotidianes fruit d’anys de convivència en confiança o bé pels coneguts danys que malauradament ocasiona la malaltia.

Pràcticament tot l’argument es desenvolupa en l’espai central d’un pis, un niu d’on s’aprofiten tots els racons, portes, parets i prestatges per visualitzar la vida familiar. Sols se surt d’aquest escenari casolà per anar al metge i amb motiu de la inserció d’uns flashbacks que permeten caçar els records que s’esfumen. La solució –dur-los a un primer terme, mantenint el pis al darrere–, si bé pot sobtar d’entrada, és del tot raonable ja que un canvi dràstic d’escenografia podria fer-hi més mal que bé i la llum sustenta responsablement la narració.

André y Dorine troba l’equilibri entre la tristesa que genera l’oblit, el terror que poden arribar a experimentar els malalts d’Alzheimer i la comicitat que desborda la vida en el seu dia a dia simplement per ser com som. Es confeccionen tota una amalgama de sentiments entre els quals broten moments de gran intensitat que penetren en el més íntim de l’espectador i que ja són més difícils de compartir... Molt i molt recomanable.


Trivial