(A)MURS. A love story

Dansa

informació obra


Companyia:
L'Era de les Impuxibles
Producció:
Versus Teatre
Intèrprets:
Ariadna Peya, Guille Vidal-Ribas, Alessio Arena, Mariona Castillo, Bea Vergés, Christian Ramos
Direcció:
Míriam Escurriola
Composició musical:
Clara Peya
Interpretació musical:
Clara Peya (piano)
Coreografia:
Ariadna Peya
Ajudantia de direcció:
Anna Serrano
Escenografia:
Sarah Bernardy
Vestuari:
Sarah Bernardy
Sinopsi:

Una parella, Ell i Ella, s’instal·la a viure en una ciutat emmurallada. La parella passa allà la seva vida. Des de l’arribada al pis en un moment àlgid de la relació fins els moments de maduresa i les seves crisis. Ell i Ella són una doble parella, separada en Cos (intèrprets-ballarins) i Ànima (intèrprets-cantants).

Mentre avança la seva vida, un mur s’aixeca que divideix la ciutat. Aquest mur es construeix durant la seva convivència però ells no se n’adonen fins que no està completament edificat. Amb l’aparició d’aquesta barrera, la ciutat quedarà dividida en dos sectors: el Sector Abisme i el Sector Rebel. I cadascun d’ells viurà en un sector, separat de l’altre. No obstant aquest mur és petit, un mur en miniatura. Però ells no s’atreveixen a creuar-lo, a superar-lo. Assistim a un deteriorament de la relació, es culpen mútuament de pertànyer a l’altre sector.

Durant tota la història els acompanya l’ombra d’ells mateixos (intèrprets-ballarins). Hi ha, per tant, una triple extensió de la parella. Una presència que és una projecció mental, un recel, un fantasma i una arma per generar gelosia. La convivència de la parella protagonista i la seva ombra en la ciutat obrirà la part més fosca i destructiva de tots ells.

I danvat del dolor els personatges baixen al seu infern particular. Devastació. Finalment d’infern s’acaba i s’inicia la reconstrucció. La reinvenció… començar de nou…

Crítica: (A)MURS. A love story

10/01/2014

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Bordes

Cal dir, abans de res que, l'Era de les Impuxibles té una voluntat obsessiva en indagar el seu llenguatge. Això té molt de mèrit quan entra en un camp tant profilàctic com són els músicals (que es caracteritzen per l'escpectacularitat, una partitura enganxifosa i una temàtica  prou superficial). Res d'això és aquesta producció, tot i que doni voltes sobre la relació impossible de parella, que viatja del paradís a l'infern. 

La música de Clara Peya, interpretada en directe i amb una presència notable a escena, és probablement el Nord de la seva brúixola. Al darrere, hi ha la lletra, la dramatúrgia i la coreografia. Potser per això, hi ha molts moments de l'espectacle que es converteix en una mena de concert amb ball (sense que això vulgui desmerèixer en res la resta de la part creativa, davant del devessall musical del piano). Els personatges de la parella es desdoblen en dues ombres: l'una és el seu vessant enamorat; l'altre, les pors, les temptacions, els errors. D'una senzilla il·lustració, es va complicant l'acció amb un espai que es divideix amb un mur (el del títol, i alhora el de la vida que impedeix créixer amb generositat i llibertat cap a l'altre). Cap al final, s'arriba al surrealisme més caspos en què els dos enamorats són presentadors d'un programa de  trobar la parella tant ridículament divertit com lamentable. És un recurs que pot donar imatge de fins a quin punt de fals pot ser una relació però queda forçat i descol·loca (i diverteix, sí) l'espectador. 

Probablement, el que més interrogants aixeca és la part coreogràfica. És una dansa dinàmica, oberta, generosa però en la interpretació d'aquest moviment li falta un pes específic, una intenció, una energia interna que captivi el públic, més enllà dels seus amplis i sonors desplaçaments. No és un treball fàcil perquè la coreografia contrasta amb dos personatges protagonistes que, en prou feines interactuen entre ells. Es compensa aquesta inacció amb una mirada cap a públic. Segurament, s'abusa de la ràbia, quan la sensació de pèrdua haurtia de ser cap endins i atraparia molt més el públic sense necessitat de forçar postures. 

L'obra, amb l'amor com a motor que batega la peça, té un innegable encant per a un col·lectiu jove, tot i que tanta voluntat d'expressar-se en tantes direccions pot deixar molts rastres però poc marcades les intencions. Sigui per la música, com per l'interès de recerca coratjós, cal seguir amb atenció l'Era dels imputxibles. Ànims!