Amor Mundi

informació obra



Intèrprets:
Marta Angelat, Aina Calpe, Blanca Garcia-Lladó
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Paula Miranda
So:
Lucas Ariel
Vídeo:
Joan Rodón
Dramatúrgia:
Jordi Casanovas
Direcció:
Jordi Casanovas
Sinopsi:

L'Aurèlia, una mestra amb molts anys d'experiència a l'esquena, està a punt de jubilar-se. Però justament quan arriba el moment en què podrà descansar i deixar de treballar, s'ha d'enfrontar a una situació força habitual en les nostres aules: una nena assetja una altra alumna i, per tal de protegir la més dèbil, la mestra acabarà pegant l'assetjadora. Sí, ella creu que ha fet el que havia de fer però, a la vegada, és plenament conscient que res no justifica la violència contra els infants. Ha fet el que és correcte o no? El dubte l'obsessiona i fa que es qüestioni els valors i principis que han regit la seva vida i la pràctica de la seva professió. D'entrada, l'escola l'ha fet fora. I ara que és a casa seva i que una malaltia degenerativa li està robant la visió, es veu envoltada per la foscor, física i moral. Només una monitora jove que la visita i la seva neboda la connectaran amb una realitat que cada cop li resulta més aliena.

És un nou text de Victoria Szpunberg, una dramaturga i directora que ha estudiat a l’Institut del Teatre de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona i que fa de professora al mateix Institut del Teatre i a l’Obrador de la Sala Beckett, entre altres centres teatrals. Autora de muntatges com Esthetic Paradise (Grec 2004), Boys don't cry (Grec 2012), L’onzena plaga (2015) o Balena blava (2018), entre d'altres. Szpunberg fa un teatre connectat al món contemporani on es planteja dilemes polítics i socials i explica el desarrelament i la desorientació fent ús del sentit de l’humor i aplicant als personatges i situacions una perspectiva crítica però no exempta de poesia.


Crítica: Amor Mundi

01/07/2019

Escola i ètica, un debat necessari

per Iolanda G. Madariaga

La darrera obra de Victoria Szpunberg que titula Amor Mundi en un explícit donatge a Hannah Arendt, és el resultat de la residència de l’autora a la sala que la va veure néixer com a dramaturga. Szpunberg  es planteja fer una reflexió sobre el món escolar des de la perspectiva d’una mestra jubilada. Aurèlia, la protagonista absoluta, pràcticament cega, s’acara als espectadors per presentar-se com una mestra apartada de les aules per la seva progressiva ceguesa i per un episodi de violència no massa clar. Entrem, a través d’un flashback, al moment final de la carrera professional de la protagonista. La visita de la seva neboda –personatge que concentra totes les aspiracions frustrades de la protagonista- obre el diàleg que ens portarà a descobrir quin va ser l’autèntic motiu que la va apartar de l’escola. Empesa pel desig de protegir una alumna nouvinguda de l’escarni al que l’estaven sometent els seus companys, la mestra va pegar la líder del grup. La ceguesa, com a tantes obres, actua com a metàfora de la incomprensió del món que envolta la protagonista o, si més no, de la seva incapacitat d’adaptació a les noves realitats escolars.

Victoria Szpunberg es llança amb valentia a parlar de l’escola primària. L’autora i directora aborda  un tema  complex amb multitud d’arestes. D’una banda hi ha el canvi de paradigma educatiu: el mestre ha deixat de ser el principal agent de transmissió de coneixements. D’altra, hi ha el canvi que en les relacions entre iguals que suposa la irrupció de les TIC. L’assetjament escolar ha adquirit, amb les xarxes socials, unes proporcions extraordinàries, convertint en un problema d’enorme transcendència social el que abans quedava restringit a l’àmbit escolar. S’apunta també la integració de l’alumnat nouvingut procedent d’entorns culturalment allunyats i el de l’entrada a l’escola de nous agents com el col·lectiu de monitors, vetlladors, etc.  L’antagonista pertany a aquest grup: una noia jove sense una formació específica que, tanmateix, compren molt bé la situació i que, d’alguna manera, intenta ajudar. El desenvolupament dramàtic té lloc en un espai amb una forta càrrega simbòlica: el centre l’ocupa la taula de treball de l’Aurèlia,  al seu voltant,  cadires escolars en negre disposades en semicercle.  Al fons, una pantalla sobre la que es projectarà la “realitat” d’una nena d’edat similar a la de les alumnes al·ludides en format youtuber i un fragment d’una entrevista a Hannah Arendt. Marta Angelat  atorga autoritat a una Aurèlia afeblida per la malaltia i professionalment cremada. Mentre Aina Calpe (la neboda) actua com agent desencadenant d’una acció dramàtica minimalista i Blanca Garcia-Lladó (la monitora) ho fa com a contrapunt entusiasta de l’Aurèlia. Entremig, la regidora d’escena intervé de forma discreta per recordar-nos que ens trobem davant una ficció teatral, també ho fa un personatge emmascarat com si es tractés d’un fatum mil·lènnial. Ens qüestionem fins a quin punt aquestes intervencions són necessàries en una estructura on la protagonista inicia i clou, amb una mena de primer epíleg, un text fonamentat en el discurs més que no pas en l’acció. Victòria Szpunberg  ens presenta una realitat polièdrica en la que seria interessant d’anar aprofundint en cada un dels seus aspectes per separat. Enceta un debat interessant amb un plantejament ètic necessari que deixa absolutament obert a interpretacions de tota mena.