Abans que es faci fosc

Teatre

informació obra


Traducció:
Carme Camacho
Direcció:
Pep Pla
Intèrprets:
Míriam Iscla
So:
Toni Ubach
Escenografia:
Xavi Erra
Il·luminació:
Joana Serra
Vídeo:
Vicenç Vilaplana
Vestuari:
Míriam Compte
Sinopsi:

L'Anna treballa en un planetari local i explica als qui s'acosten a les instal·lacions els secrets que guarda l'univers, aquesta extensió fosca, freda i sense límits coneguts. Com a astrònoma, sempre recorda als visitants que som en un punt perdut de l'univers i que vivim en un planeta de color blau que gira constantment sobre si mateix mentre es desplaça a una velocitat de més de 1.000 quilòmetres per hora. En parla, també, a la Maria, la seva filla, que voldria pujar dalt d'un coet i viatjar cap a una altra galàxia... Potser l'Anna mira de perpetuar-se a través de la seva nena, de fer-se immortal i de transmetre els seus gens, però també d'assegurar la continuïtat dels seus valors i idees... Però la vida de l'Anna canviarà quan li diagnostiquin una malaltia que farà que, com la de les estrelles, també la llum dels seus ulls s'acabi apagant. I és que l'Anna s'adona que s'adreça cap a aquella mateixa foscor en la qual l'univers s'enfonsa dia rere dia... Aquest espectacle és un viatge a les estrelles però és, a la vegada, un viatge interior, el que emprèn la protagonista buscant-se a si mateixa i buscant, també, el seu lloc en la cadena de l'existència. Ho fa des d'un escenari ple d'estrelles i en ple moviment.

El text, d'una alta intensitat emocional, és obra de Hattie Naylor, una britànica creadora d'obres teatrals com Ivan i els gossos, a més de relats breus i drames radiofònics. El dirigeix el també actor de teatre i televisió Pep Pla, que ja s'ha enfrontat anteriorment a textos que van de L'home, la bèstia i la virtut, de Luigi Pirandello, a La fam, de Joan Oliver, passant per espectacles de creació com Zero, signat amb Albert Boronat. Ha estat director del CAET - Centre d’Arts Escèniques de Terrassa i dirigeix el Festival TNT - Terrassa Noves Tendències des del 2008. Interpreta la peça l'actriu i cofundadora de la companyia T de Teatre Míriam Iscla, que va quedar seduïda pel text i va donar impuls, així, a aquesta posada en escena.

Finalista a eines digitals. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Abans que es faci fosc

20/07/2019

Preciós viatge que il·lustra l'empenta d'una mare

per Jordi Bordes

Míriam Iscla interpreta el paper d'una mare valenta, decidida, feliç que, mira de sobreposar-se a una malaltia procurant mantenir la relació amb la seva filla petita. Si a El dret a decidir, un escultor demanava l'eutanàsia perquè feia temps que estava impedit en un hospital amb el cervell en ple funcionament però que cap part del cos responia a les ordres, a Abans que es faci fosc és un cant a la superació de la malaltia. A superar la por i la ràbia per acceptar-ne les conseqüències. Ella és astrònoma i bona part del que viu és perquè ho veu. Les classes a l'Observatori són una part determinant de la seva vida. Terrible metàfora perquè és en la foscor de la nit quan es poden descobrir millor les altres estrelles. Ara, ella en la seva foscor íntima, descobrirà el que és més important de la vida. Hi ha renúncia però guanya les ganes de viure.

Pep Pla proposa un monòleg de molta proximitat però amb moltes sorpreses en quant a espai escènic, il·luminació, i espai sonor. elements que transporten l'espectador a l'Observatori però també a la por de la negror. Uns elements molt ben combinats, que procuren donar  estímuls a l'espectador per a una peripècia que sembla no tenir fons. Perquè la malaltia no s'atura i perquè la mare no  vol renunciar a viure sola amb la filla petita, sense poder-li explicar què està passant. La veu en off de la nena, juganera, imaginativa, vola molt més amunt que el coet i contrasta amb la contradicció de la mare que voldria estar amb ella però que sent que s'hi està distanciant per raons físiques.

Iscla torna a plantar-se so,la a l'escenari, amb un monòleg. Si a Dona no reeducable hi havia una lluita moral com a societat davant de l'assassinat duna periodista incòmoda per le seves informacions de Txetxènia, ara el conflicte és amb ella mateixa: Amb mantenir les ganes de viure i reconciliar-se amb la malaltia. Tot i això, l'obra de Hattie Naylor apareix massa plana. Ivan i els gossos, de la mateixa autora, sembla tenir més densitat.

La posada en escena de Pep Pla ha procurat allunyar-se del dramatisme, i cultivar el matís subtil. Però li falta esclatar emocionalment, potser perquè encara hi ha molta tècnica a aprendre i es fa complex connectar amb el públic quan, aparentment, s'està perdent la vista. Com en les millores obres de mags de l'escena com Robert Wilson (Letter to a man, Mary said what she said) els millors moments es produeixen en la nuesa de la interpretació, sense efectes: És la seva absència el que li dóna la contundència imprescindible.