Tinc al davant el temible full en blanc des de fa dies.
Sempre em passa, em costa molt jutjar. Però la crítica de A teatro con Eduardo se'm fa molt, molt difícil. Què puc posar que
no siguin evidències com ara excel·lent argument, excel·lent direcció,
excel·lent interpretació? O posar-li un 10, per descomptat... Potser el mateix
que vaig dir quan vaig sortir de veure Els
Ferèstecs: "Lluís Pasqual, si
t'hagués trobat a la sortida t'hagués abraçat."
Perquè si dic que em
va agradar em quedo curta: em va fer feliç, no volia que s'acabés mai. És un
muntatge que té tots els colors del món i els vas veient passar: imatges que transporten
al cinema mut (a la primera part) i d'altres i a l'univers de Fellini (a la
segona part); l'escenografia -que Pasqual diria que és d'en Fabià Puigserver-
ens situa a la ciutat de Nàpols i ens permet veure, des de la finestra, els
terrats i el mar. Un plaer accentuat amb la nostàlgica música napolitana -amb
peces autèntiques i d'altres creades expressament per Dani Espasa-, que ens
ofereixen els quatre músics, dos d'ells (Laura Aubert al violí i Robert
González, cantant), també actors a l'espectacle.
Per si algú no sap de què va, Lluís Pasqual ha escollit dues
peces de De Filippo, de diferents moments de l'autor. La primera, Home i senyor, és una obra de joventut
de la que veiem només el primer acte, que és tal com la va estrenar, ja que
inicialment es va concebre com un sketch. És un divertimento que l'autor va escriure per protagonitzar ell mateix
en el paper que interpreta Jordi Bosch, al que li deien tècnicament il Capo
Comico. Una companyia intenta millorar a la desesperada l'espectacle que van
estrenar i els va anar molt malament. I assistim a un assaig divertidíssim, al
vestíbul de l'hotel on s'hostatgen.
La segona és La gran
il·lusió, de la que diuen que va ser la menys representada de De Filippo
perquè no va agradar. Ara, ja no es dirà mai més, en Pasqual n'ha fet una meravella: un drama ple
de comicitat i amb personatges extrems. Una història que va avançant de manera
sorprenent, divertint i emocionant. Tot un homenatge al teatre!
Els actors? Impecables tots, no es pot baixar la nota. És
clar que hi ha personatges, com els que interpreten Ramon Madaula i Jordi
Bosch, que són ja de per si espectaculars i els actors ja pugen a... gegants!
Però tinc ganes de dedicar un frase a cada un.
La Laura Aubert surt a les dues obres. A la primera està
còmica i a la segona, semidramàtica. Però sempre s'escapoleix sense que ens
adonem, i, al moment, surt vestida de músic i tocant el violí. Robert González,
com la Laura, va canviant de personatge a músic. Amb i sense bigoti!
L'Oriol Guinart i l'Albert Ribalta repeteixen l'experiència
dels diferents accents dels Països Catalans que Pasqual ja va fer lluir a Els Feréstecs però menys estona.
Interpreten personatges molt diferents dins dels que costa reconèixer-los. Fixeu-vos
en el Ribalta/Roberto Magliano! Marc Rodríguez ens regala la seva vessant
còmica, però aquell posat nerviós que el defineix, aquí queda impecable.
Tres actrius, tres mosaics de matisos. L'entrada a escena de
la Mercè Sampietro és deliciosa, ho fa cantant! El seu personatge és un intent
de tapaforats de totes les maneres possibles, de l'esperpèntic del seu marit,
el Mag més entabanador del moment. A la Teresa Lozano la teniu tots al cap
encara a El Rei Lear, oi? Doncs està radicalment
diferent! El mateix penso de la Cesca Piñon, que exhibeix la seva capacitat
camaleònica en transformar-se des d'una mestressa de casa a una clienta
d'hotel, tan espectacular com algunes Cesques
d'aquell inoblidable Ball de
titelles.
Només em queden Ramon Madaula i Jordi Bosch, però ja no tinc
paraules. Aneu-los a veure, no badeu que només queden tres dies. Fins i tot a
mi, m'abraçareu, per haver-vos-la recomanat!
