És un personatge ben tronat, previsible
i beneit, incapaç de fer res del dret. Que ja es veu que el seu
mèrit és el de l’antiheroi, trencar tot allò que vol protegir.
Però la seva empatia domina i provoca la riallada, blanca com els
seus calçutets (els pantalons li cauen cada dos per tres fins als
genolls). No sap fer gaire res del que li valdria ser artista. Però aquesta capacitat d’esguerrar tot el decorat (fet amb un fil i una
canya, de para-sol de platja d’ocasió), és enginyosa. Tortell
Poltrona ja havia fet un números impossible fent que el micro passés
per la maniga de la jaqueta, fins a mig despullar-se. Leandre és un
altre maldestre, pero romàntic, que sap emocionar amb la tendresa.
Aquest Gran Dimitri és, sí, hiperbòlic, de traç ben ample.
D’un humor primari i beneit. Però ho fa amb una honestedat i el
diverteix fins a tal punt que convenç el personal. Guillem Albà,
showman de Marabunta, també sap ficar-se el públic a la butxaca
sense necessitat de trencar gaire res. En té prou de vestir-se de
sirena i fer una coreografia ridícula. I de cantar i fer que tot el públic convisqui en una festiva comunió. Aquest Dimitri beu també
d’aquesta font: és una gresca i té clar que l’objectiu és fer-se artista: Segons la seva tesi, un tècnic maldestre   pot ser un artista còmic envejable..