Com que el Dansa Metropolitana és justament un festival metropolità, la tercera estrena local del festival la vaig veure al fantàstic Teatre Joventut de L’Hospitalet de Llobregat, un teatre força desconegut per al públic barceloní, però que hauríem de posar més sovint al mapa. Es tracta de l’estrena de You Are Not A Ghost (o YANAG com els agrada anomenar-la les seves creadores), del duet artístic format per l’Aina Lanas (codirectora i intèrpret) i la Valentina Azzati (codirectora i directora d’escena) sota el nom de We Are Novias (o WAN).

La peça, un espectacle de dansa contemporània amb totes les lletres (justament perquè assumeix la llibertat de la forma que ofereix la contemporaneïtat de la creació escènica, però sense fer tombarelles per terra), parteix de l’experiència de la dissociació (quan sembla que ens desdoblem respecte a nosaltres mateixes) per recrear a escena un univers fantasmal i suggerent en què l’espectador gairebé es podria submergir, com si fóssim testimonis d’un somni aliè. Amb una maduresa i presència escèniques dignes d’admiració (i amb el bagatge ben present de les danses urbanes), Lanas ens atrapa amb moviments minimalistes i dissociats, com si cada part i petit detall del cos funcionés per separat i amb vida pròpia (mans, cap, braços, malucs, genolls, etc.), fruit de la investigació de moviment realitzada per totes dues creadores. A escena, la dissociació també es materialitza amb una altra presència (Miriam Salvador), una alteritat que tampoc ho és del tot, sinó com un espectre, el rastre fantasmal d’un mateix, Psique perduda a l’inframon maldant per tornar al seu cos amb vida.

En aquest univers espectral, amb una escenografia i vestuaris monocromàtics de color gris (d’un gris molt gris), el joc de llums juga un paper cabdal, transformant l’espai per complet a cada escena, interactuant amb les dues presències (la física i la psíquica) com una tercera presència (la llum) que gairebé fa de mèdium entre les dues dimensions. Val a dir que l’espai d’actuació no acabava d’afavorir la proposta, que vol ser molt de detall i pràcticament immersiva, ja que l’obertura de platea dissipava una energia molt continguda. Però esperem tornar a veure aquest espectacle en futures programacions i en espais que puguin potenciar aquest tipus de propostes amb una recerca de moviment tan acurada i literalment original (és a dir, desenvolupada específicament per aquest espectacle), cosa cada cop menys habitual en l’escena actual de la dansa contemporània a Barcelona.