Yo maté a mi hija

És d'agrair a tots els que han fet possible Yo maté a mi hija. Una història real que hagin reviscolat aquests fantasmes del nostre passat injustament foragitats, a vegades, només subtilment "oblidats", de la Història oficial i condemnats a vagar eternament pels espais marginals de les històries de la Història. La crònica negre de la Segona República es va fer ressò d'un luctuós succés: El 9 de juny de 1933, Aurora Rodríguez va matar de quatre trets la seva filla Hildegart mentre aquesta dormia. Carmen Domingo que ja havia biografiat la curta vida de Hildegart (va morir amb 18 anys), ens ofereix ara un relat escènic sobre els possibles motius del seu assassinat. Un equip artístic de luxe dona realitat escènica a l'obra de Carmen Domingo, gran coneixedora del context històric en que es produir el fet encara que poc familiaritzada amb el llenguatge escènic. Es tracta d'un diàleg sincopat entre l'assassina i un periodista company de redacció de la víctima. La figura de Hildegart/Neus Pàmies es fa present a escena com un fantasma que reviu en la memòria del periodista/Jordi Llordella, de la seva mare/Teresa Vallicrosa o d'ambdós. Hildegart, la nena prodigi de la Segona República -als tres anys ja llegia i als vuit anys parlava sis idiomes; es va llicenciar en Dret als 17 i quan va morir comptava ja amb 3 assajos i 2 novel·les publicades-, coneguda activista del feminisme i militant del PSOE, va ser concebuda per la seva mare amb la intenció de portar al món una filla perfecta i lliure. Aurora, incapaç d'acceptar l'èxit del seu experiment, no va voler deixar volar sola la seva nina de carn i ossos i la va assassinar. En el relat de Carmen Domingo, Aurora Rodríguez és l'única i autèntica protagonista del drama; ho és també i sobre tot perquè Pep Molina com a director ha plantejat tota la posada en escena al voltant de la parricida que, després de confessar-se autora del crim, va ingressar en presó fins a la seva mort. Molina parteix d'un plantejament escènic senzill: escassos elements escènics i un reduït elenc meravellosament il·luminats per un altre mag de l'escena, Mario Gas. Però la gran basa de Molina és haver confiat a Teresa Vallicrosa l'encarnació d'Aurora Rodríguez Carballeira: Vallicrosa ens acosta el personatge fent-lo entenedor i, fins i tot, amable sense abandonar en cap moment una certa fredor psicopàtica. És admirable l'autoritat de la seva veu, amb una dicció elegantment galaica, i la fermesa del seu gest. En mans de Vallicrosa, Aurora és una dona intel·ligent i cultivada, valenta i voluntariosa, també malalta i, pot ser per això, víctima del fanatisme del temps que li va tocar viure. 

"Yo maté a mi hija" és un retrat de les dones que es reivindicaven a finals dels anys 20. Era una elit que confiava en una revolució femenina per aconseguir gaudir d'una societat més justa, més rica, més pròspera. amb un plantejament probablement massa idealistes i d'una radicalitat que fa por pensar-hi van pensar que el món podia canvia i que elles en serien executores i testimonis d'aquests canvis. així era Aurora Rodríguez, que 18 anys després d'haver educat una filla i aconseguir que brillés en tot i pertot va decidir assasinar-la. Perquè la filla, Hildegart, havia decidit prendre un camí diferent al que ella li havia disposat. Si no valia per construir aquest Paradís socials, no es mereixia viure. El cas va aixecar molta polseguera en l'època i els diaris van recollir l'esdeveniment. A partir d'aquests retalls (i d'una entrevista en exclussiva que Aurora va concedir a un excol·lega de Hildegart) es crea una mena de biopic amb uns personatges carregat de plecs, que els hi aporten coplexitat, humanitat i permeten construir uns perfils molt humans, ambigus. És el públic el que ha de decidir quin és el limit que no hauria d'haver creuat Aurora i Hildegart o el propi periodista. Probablement, tothom vol dominar el discurs per insuflar la seva opinió. el treball parteix d'una interpretació de pedra picada de Teresa Vallicrosa (Aurora) i d'una reivindicativa i alhora fràgil Hildegart (Neus Pàmies). Jordi Llordella és el periodista que es converteix en una mena de narrador però no és buit, com podria semblar. Ell també hi té a dir i insinua i mostra caràcter, extrem que ajuda a mostrar un personatge amb color, amb intenció. el treball és auster, net, directe, amb molta càrrega de discurs però que no arriba a saturar. La història és densa, sí, d'uns fets de fa un seglke però que revelen que no ha canviat tant la societat (hi ha alguns mecanismes que es repeteixen). La societat, doncs no ha millorat com ideava Aurora a través del testimoni i lideratge de Hildegart. És, doncs, la història d'una derrota ideològica en el temps, més que d'un crim amb una víctima i una culpable. Bona troballa.

(...)Un muntatge que no es pot agafar amb pinces perquè demana contenció fins al punt just de mantenir la mirada objectiva del fet real sense manipular-lo excessivament, tret del mínim que requereix la caracterització dels personatges. El veterà actor Pep Molina ha agafat les regnes de la direcció, amb la col·laboració de l'actriu Mónica López. Per crear una atmosfera de calidesa i retorn als anys trenta, s'ha comptat amb la mà mestra en el disseny d'il·luminació de Mario Gas. (...)'Yo maté a mi hija' no és una crònica més de l'Espanya negra sinó un testimoni de la pressió que en cada època exerceixen segons quines tesis polítiques o pseudocientífiques i de la capacitat que tenen de penetrar en l'interior de les ments més vulnerables. Vuitanta anys després, els episodis actuals de captació de joves i adolescents a través d'Internet des de l'aparell autonomenat Estat Islàmic i les accions sanguinàries que acaben portant a terme recorden altres accions portades al límit anys enrere com la que va convertir Aurora en una mare assassina de la pròpia filla, que havia creat com un prototip del que havia de ser la dona del futur. (...)