La proposta de Paco Ortega parteix de la simplicitat. Com qui reconstrueix un somni, encara al llit, fent que el discurs sigui mínimament coherent, aquest actor i director juga a imaginar-se que va conèixer George Harrison la nit que l’actor no va poder anar al concert dels Beatles a La Monumental. (El cantant Llongue també en feia una crònica a la cançó Marilú (1997) imaginant com el guapo dels Sírex lligava amb una de la comitiva dels Beatles, a La Monumental el 1965). Ortega idealitza el músic del sítar amagat en el Cafè de l’Òpera, procurant escapar-se de les fans. Ell, alumne de l’Institut del Teatre el traslladava fins al Pastís o al Boadas, i iniciaven una conversa que s’allargaria durant anys.

La peripècia falsa, permet a Ortega fer un biopic de George Harrison, el seu músic preferit dels The Beatles. Casen en la mirada contemplativa de la vida i en la necessitat de confiar dels amics. Topen per l’esperitualitat de Harrison davant de l’ateisme de l’actor. El treball no amaga pràcticament cap gir. Només juga, en tot cas, amb la intriga de l’enigma final que serveix per anar recosint escenes i capítols de la vida artística i íntima del músic del sitar. Com la tonada dolça de My sweet lord, la peça porta inexorablement a un final en què tota la beatlemania queda recollida en un bagul i només un petit focus il·lumina el rostre de George Harrison. El que ha passat durant poc més d’una hora és quelcom semblant a una glopada de record, de fantasia, de voler desconnectar amb el mite i quedar-se reconciliat amb l’ombra física, amb la música que el reviu. Amb els pensaments de celebrar la millor mort possible, i alhora sentir angoixa per la por de tenir una mort violenta, no desitjada. Procura ser neutre amb la relació entre Yoko Ono i John Lennon, una relectura que molts fans dels Beatles mai han aprovat. Però els Manel (Ai, Yoko) i Sònia Masuda (This is not here, que es torna a programar a la Fènix aquest curs) també intueixen que els seguidors enfebrits no van saber entendre aquell amor. Amb aquest Yo estuve allí (fals, de convenció teatral, perquè en aquell allí no es va produir mai el que explica) procura mirar més enllà i abraçar la persona vulnerable, desenganxant-la de la brillantina i els èxits que moren contínuament, si no hi ha alè que els insufli vida. És petit, tendre, que s’adapta a la mida del guant i resulta ser càlid i molt respectuós.