Yerma. María Goiricelaya

Un enorme èxit i un ben notable i polèmic escàndol. Si es tingués que resumir què va suposar al seu moment l’estrena de la “Yerma “ de Federico García Lorca a les acaballes de l’any 1934 , podríem fer-ho així, assenyalant tant el gran impacte popular amb el qual va ser rebuda la segona tragèdia rural del poeta ( la primera havia estat “Bodas de sangre”; la tercera ,estrenada ja pòstumament, va ser “La casa de Bernarda Alba”) , com les enceses protestes amb les qual van ser rebudes les representacions de l’obra per part dels sectors més conservadors de la hispànica `pell de brau. La radical polarització política i ideològica que ben aviat acabaria derivant en un cop d’estat, una guerra civil i una inacabable dictadura, va fer que les reaccions davant de l’obra deixessin veure un cop més el rostre de les dues Espanyes. I també , de les dues Catalunyes, perquè quan Lorca i Margarida Xirgu van realitzar una gira de l’obra pel Principat, no van faltar les reaccions furibundes d’aquells sectors que arribaren a qualificar el text com una intolerable immoralitat i un veritable atac a la Santa Mare Església Catòlica. Però de tot allò, n’han passat ja més de noranta anys. I fins i tot ha passat ja força més de mig segle, des que Núria Espert, Víctor García i Fabià Puigserver , situant-lo damunt una pentagonal i terrosa tela elàstica ben carregada de simbolisme , van presentar el mític muntatge de l’obra que va donar la volta al món, desafiant també els límits de la censura imposada per aquell règim dictatorial, ara perillosament blanquejat per segons quines forces polítiques. Què en resta , d’aquella dona també ben simbòlicament anomenada Yerma que ha convertit el seu desig de maternitat en l'únic i obsessiu motor de la seva existència? Que en queda, de la tràgica determinació que, després d’haver recorregut a falses bruixes dotades de falsos poders fecundadors i haver-se perdut per romeries en les quals l’erotisme desfermat pot provocar també miracles de fecundació, acaba assassinant el marit i cridant als quatre vents allò de “ No os acerquéis, porque he matado a mi hijo. ¡Yo misma, he matado a mi hijo !”, assumint així que amb el seu acte, li acaba de tancar definitivament les portes a la desitjada maternitat? Doncs, per donar-li resposta a la pregunta, no hi ha millor opció que agafar Yerma i els personatges principals que l’acompanyen en aquella tragèdia , i situar-los tots plegats en un context del tot contemporani que, d’altra banda, ja no en té absolutament res de rural. La nova Yerma sense cap altra nom que el d’Ella resideix en una ciutat ben cosmopolita . Es dedica a una activitat artística que li està donant un considerable renom, i deixa anar les seves impressions sobre l’art i la vida en un blog que té un munt de seguidors . Està casada amb un ben enamorat home de negocis d’aquests que pràcticament resideixen als aeroports perquè les seves reunions de treball es desenvolupen en els més variats escenaris nacionals i internacionals. I, naturalment, viu en una llar recentment adquirida que es correspon per complert al seu status econòmic i social. I malgrat tot , i malgrat que al nou drama inspirat en la vella tragèdia no s’escolti ni una sola paraula d’aquelles que va escriure el poeta, Ella segueix fent-se amb ànsia cada cop més creixent i cada cop més desesperada la mateixa pregunta que li feia l’altra Yerma a la seva inexistent criatura: “¿Cuando, mi niño, vas a venir?” . I la desitjada criatura responia des dels llimbs “Cuando tu carne huela a jazmín”. Val a dir que la ciutat cosmopolita en la qual resideix Ella és Bilbao: per alguna cosa estem parlant d’un espectacle creat per La Dramática Errante, la mateixa companyia basca que no fa gaire li va donar forma escènica als esdeveniments que van tenir lloc a ”Altsasu”. Però aquesta ciutat també podria ser Londres, si tenim en compte que el punt de partida de la seva proposta és el mateix que va adoptar el cèlebre dramaturg i director australià Simon Stone , quan fa a la vora una dècada va estrenar al londinenc Young Vic la seva pròpia re- invenció de “Yerma”, tot convertint-la en un magnífic i molt aclamat espectacle que podeu recuperar a la plataforma National Theatre al Home ,una iniciativa posada en marxa pel National Theatre de la capital britànica. De fet, la dramatúrgia adoptada per María Goiricelaya s’apropa tant a la de Stone, que fins i tot els fets que visualitza la seva fragmentada seqüenciació i els trets caracterològics que presenten els seus personatges, la segueixen fidelment gairebé tota l’estona. En qualsevol cas, ja sigui a Londres o ja sigui a Bilbao, la Yerma dels nostres dies no necessita recórrer a cap mena d’encanteri ni de romeria sexual (tot i que igualment ho faria , arribat el cas) , per tal de posar-se a buscar l’anhelada criatura: per alguna cosa , la ciència mèdica li ofereix ara possibilitats de fecundació inimaginables als temps de Lorca. I per alguna cosa , Ella disposa d’uns mitjans econòmics que li permeten iniciar uns tractaments que , això sí, i més enllà de l’esgotament emocional, si es perllonguen més del previst també poden acabar esgotant les butxaques. Situada en aquest nou context , el context d’una dona que, tal i com diu la mateixa companyia ,és el que els hi correspon a “les dones independents i reeixides en el seu treball que sopen a restaurants de moda, viatgen a països exòtics, es “desmelenen” als festivals musicals i tenen un Iphone i uns cèrcols socials envejables” , què és el que li manca a aquesta Ella contemporània que, fa no res, semblava no voler saber-ne res de la maternitat? Què l’ha portat a convertir-se en el cos moribund que se’ns presenta a la primera escena de l’espectacle, abans que aquest es converteixi en una mena de gran flashback? Doncs diria que la dramatúrgia d’aquest d’altra banda molt aclamat espectacle, no acaba de donar-li resposta a la pregunta, en gran mesura perquè , tot i aproximar-se tant a la de Stone, queda lluny d’arribar als seus encerts. I en això hi té també molt a veure una direcció signada per la mateixa Goirecelaya que presenta notables mancances. I és que aquesta direcció cau sovint en reiteracions força feixuges: la mostra més aclaparadora la trobem en les banals – i en el cas de la representació oferta a Salt, mal sonoritzades- frases en off sobre la vida que introdueixen cada escena de manera esgotadora. Però també en els sobrants acompanyaments musicals amb els quals s’omplen les transicions entre escenes. La direcció es mostra també dubitativa a l’hora de marcar-li pautes als intèrprets, ievitar l’evident desnivell entre ells que es fa sovint palès i matissar els diferents estils interpretatius dels quals provenen en alguns casos : penso especialment en l’histriònic to amb el qual se’ns presenta el personatge de la mare. Quelcom que , entrant en una altra mena de febleses, porta alhora a fer també evident que els personatges que es mouen al voltant d’Ella ,resten sovint mancats de major definició i més marcat perfil. La potent interpretació d’Ane Pikaza se situa en aquest sentit ben per sobra de la dels seus companys escènics, i li atorga al muntatge aquella força que de vegades trobes a faltar en la dramatúrgia. El mateix segment final deixaria a la vista les seves mancances, si no fos perquè l’actriu el condueix cap el límit amb mà de ferro. Som davant d’una proposta que , això sí, aconsegueix crear un visceral cordó umbilical entre dues Yermes igualment abduïdes pel seu infèrtil desig de maternitat, més enllà dels radicals canvis socials experimentats al llarg dels quasi cent anys que separen l’una de l’altra. Que, sense donar-li mai la paraula al poeta, demostra que la vigència del seu drama s’imposa al paisatge rural i al context polític en el qual va néixer i resulta del tot atemporal. Que deixa a la vista fins a quin punt allò que els psicoanalistes defineixen com la falta i amb el que carreguem tots els individus ,pot arribar a convertir-se en l’obsessió autodestructiva capaç d’acabar devorant-ho tot. I que ens recorda de quina manera l’industria construïda al voltant de les noves possibilitats de maternitat ofertes per la ciència, pot acabar transformant-se també en un mecanisme igualment devorador . Però alhora, som davant un espectacle que de vegades passa massa superficialment per alguns dels temes i algunes de les possibilitats que té davant seu. Que no acaba de remarcar la intensitat emocional requerida per escenes tan teòricament potents com les que comparteixen les dues germanes d’aquesta història. Que va una mica perdut quan intenta transformar en matèria escènica el caos mental en el qual pot acabar Ella , un cop perduda la brúixola de la realitat. I que no acaba d’explorar les conflictives vessants amb les quals es presenten l'amor i el desig quan, de vegades, pot semblar que tots dos entren en col·lisió.