Wohnwagen

En el fons, la proposta de Rémi Pràdere és d'una buidor que exaspera, d'un amor impossible, un humor cínic. En el seu conte idíl·lic, hi ha un ángel incapaç que l'estimin, un dimoni que va caure en la trampa de l'oferta d'una caravana i la va comprar, una fada maldestra i una bruixa també necessitada d'amor. Els dos protagonistes són dos joves que mai s'haguessin conegut si no fos pel caprici dels déus. S'enamoren de manera semblant a l'encanteri de Puck a El somni d'una nit d'estiu. És una peça irreverent volgudament, que juga amb una estètica de rampoines per expressar, per contrast, la força de l'Amor absolut. Amb una interpretació molt cridada, que recorda molt aquest postdramatisme tant poc realista que tan es practica als teatres del Centre d'Europa, exposen la soledat i el buit. És còmic i tràgic alhora. El que domina i guanya la partida és la manera com han introduït el públic en aquesta mena de planeta de malsons. Els actors/personatges s'hi barregen, els hi parlen o s'hi estiren a sobre de la taula on estan asseguts. I sí, el que es pot perdre d'un personatge que actua lluny, es guanya en l'acció del seu contrari que es mou pels voltants. S'atreveixen amb tot, amb una ingènua mala llet, que encara ho fa més tendre. Com al film 10.000 Km la relació de parella és fa molt complicada, a través d'una webcam. Però amb la paradoxa que l'actuació la fan en directe en un mateix espai i que es comuniquen edins del lavabo Poliklin. El joc de l'amor és tant oníric com cínic, el que el diferencia del descobriment de la sexualitat i l'amor d'altres propostes, actualment en cartellera com El despertar de la primavera. La seva cançó vol sonar original, trencadora, encara que en realutat sigui unahistòria mil cops explicad.a PEr això, esdevé una peça molt generacional. Però per als més adults, es bonic veure com els mes joves plasmen un capítol ja conegut i viscut. Les formes coincideixen amb els plantejaments dels Malnascuts (per exemple, Collectivus): molta frescor, móns alunyats de la realitat i situacions extremes per definir conceptes ben quotidians i reals presents a la societat occidental d'avui.

El projecte Els Malnascuts, laboratori de creació jove de Sala Beckett, ha donat un nou fruit lluny del teatre que li dóna recer. Perquè La Seca, al Born, és l’espai que s’ha transformat (literalment) per acollir una proposta nascuda a la Beckett de Gràcia, de la mà de la P14 –la companyia jove de l’alemany Volksbühne amb Rosa Luxemburg Platz–, i que ha evolucionat fins convertir-se en un espectacle envolvent, que integra al públic i el sorprèn en cada escena, en cada rèplica. Aquest Wohnwagen utilitza una estètica grotesca per explicar la història d’una jove parella que creu que l’amor podrà vèncer les seves diferències –ell i ella entenen la felicitat de manera molt diversa– i que acabarà admetent el seu fracàs... o no? El muntatge, dirigit per Anna Serrano i Max Grosse Majench (el jove enamorat) a partir del text de Rémi Pradère que es va posar en escena a la Beckett fa gairebé dos anys, compta amb dramatúrgia de Serrano i Grosse, però també de Marc Salicrú, responsable de l’espai escènic i de les llums, i de Gerard Vidal, autor i intèrpret de la música en directe, dos dels eixos que basteixen una inusual comèdia romàntica que amaga reflexions més sòlides i interessants de les que a priori podríem esperar. I aquí rau la força i l’encert de Wohnwagen: en que la seva aparent distorsió de la realitat, amb estridències puntuals i elements d’un conte de fades postmodern, amb quadres falsament inconnexos que acaben encaixant com peces d’un trencaclosques, serveix per vehicular una tesi –sobre el comportament humà, les relacions sentimentals, l’amor– amb la qual estarem d’acord o no, però que la companyia defensa amb seguretat. Caldrà seguir-los la pista.

(...) Als que han nascut a finals del segle XX els costa abandonar aquella idea de «Món feliç» inspirat en la distòpia d'Aldous Huxley que els han promès en versió Disney, on les fades encara concedeixen desitjos i ofereixen regals, els àngels porten ales, els dimonis amb cua roseguen la mala consciència, les bruixes malèfiques han canviat l'escombra tradicional per potingues d'altra mena i els nous éssers humans són asexuats, cibernètics i utilitzen un llenguatge sincopat.Tota aquesta sensació d'influències d'infantesa i adolescència és la primera que segurament rebran els espectadors d'aquest espectacle teatral de gènere inclassificable, «Wohnwagen», un títol que fa un joc de paraules entre «viure» i «caravana», ni que la caravana, la cobejada rulot, a vegades, sigui una cabina de vàter de carrer. (...)«Wohnwagen» és un espectacle de sensacions: il·luminació, paperets, llaunes de beguda, boses de xips, paraula multilingüe, música en directe... No hi ha interès de lluïment actoral personalista sinó el de crear sentiments col·lectius —«els protagonistes estan asseguts», diuen d'entrada interpel·lant els espectadors— mitjançant una feina d'equip. No hi ha una dramatització convencional perquè ni que no pretengui trencar amb els esquemes teatrals establerts sí que els qüestiona, i s'hi rebel·la, i vol fer arribar el seu missatge amb un registre que hauríem de titllar convencionalment de «contemporani» si no fos que el terme «contemporani», a hores d'ara, caduca ràpidament. (...)És ara quan «Wohnwagen» agafa un caràcter de creació pròpia, revisada, i de posada en escena catalana sense abandonar la barreja multilingüe que vol reflectir l'Europa jove actual, la de l'Erasmus: català, espanyol, francès, italià, anglès i alemany. Una barreja que es fa més que evident en un monòleg «angelical», pel personatge que representa, de l'actriu —i també cantant sorpresa en una de les intervencions musicals en directe—, Laura Weissmahr, i que inclou totes les llengües en una, com si es tractés d'un joc d'embarbussaments. (...)