L’escenari se’ns presenta posseït per la melancòlica foscor que tot seguit transmetran els colpidors poemes de Wilheim Müller que Franz Schubert va transformar en un admirable cicle de lieder. El ballarins vesteixen tonalitats tan fosques com l’atmosfera que els envolta, i es mouen per damunt d’un sòl que sembla format per les cendres -unes cendres de tant en tant llançades al vent- que deixen  tant el temps, com  la natura que claudica davant el glaçat hivern. I entre ells, avança amb pas ferm el baríton Thomas Tazti, que ben aviat baixarà fins el fossar en el qual habitualment s’ubica l’orquestra, i que avui ocupa en solitari el piano de James Vaughan. D’aquest fossar només en sortirà un cop el baríton, tot pujant cap en darrera per la mateixa rampa per la qual ha baixat , com si amb aquest moviment estès reafirmant el caràcter irreversible del moviment que ha fet abans: res ni ningú farà que la seva mirada es giri cap en darrera, ni que la seva decisió  pugui recular.

Tot contemplant aquesta primera imatge, veus ben clar fins a quin punt el coreògraf Angelin Preljocaj ha aconseguit transmetre amb ella l’idea que alhora li transmet a ell aquest grapat de cançons transformades en un desolador cicle. Com diu Preljocaj, som davant de quelcom que s’assembla molt a un llarg suïcidi que avança al ralentí cançó darrera cançó. Aquest llarg suïcidi es transforma en el solitari trajecte d’un home que ha estat rebutjat per la seva estimada , tot i que la coreografia concebuda per Preljocaj opta per prescindir d’aquesta identificació de gènere: aquest ésser solitari que sembla avançar cap a un temptador no res,  pot ser un home, o una dona, o les dues coses alhora, o cap d’elles. Encara que ens canti amb veu masculina, la seva és en realitat una veu que ens parla del dolor de la falta i la pèrdua sense que aquest dolor, aquesta falta i aquesta pèrdua tingui na veure amb un sexe en concret. I sense que  tinguin potser tampoc  tant a veure amb allò que s’ha perdut, com amb la pressa de consciència del sentiment de pèrdua .

D’altra banda, aquesta veu vol presentar-se també com a testimoni d’aquella atracció que el romanticisme desfermat sentia per l’abisme; d’aquella irresistible voluptuositat associada alhora a un desig de mort no menys arrelat que el desig d’amor. Un romàntic com cal ha de sentir-se atret pel sofriment, fins i tot – tornant al que dèiem abans-  més enllà de l’aspecte tangible que li dona a aquest sofriment, identificant-lo amb quelcom o amb algú en concret.

I és en aquesta foscor, i és amb aquesta intangibilitat, i és a traves d’aquest trajecte glaçat i solitari al llarg del qual es produeix alguna trobada puntual que no fa altra cosa que reafirmar la soledat radical del caminant, on Preljocaj es mou de forma més potent i precisa, i on el seu acurat neoclassicisme s’acobla millor al que transmeten la partitura i els poemes. Per contra, quan el coreògraf vol introduir unes notes de color , l’estètica de la seva proposta agafa una dimensió un xic forçada. I la llum que s’ha vingut a afegir a l’escenari, deixa més a la vista el fet que la sempre elegant estructura de la seva proposta tendeix puntualment a una certa repetició de moviments. Les formes neoclàssiques poden també resultar llavors un xic fredes, i no ho dic en aquest cas pel paisatge atmosfèric de l’obra: ho dic perquè llavors, l’emoció que podies captar al llarg del primer tram , s’esvaeix també una mica. Tot i que , al final ,Preljocaj recuperi les tenebres escenogràfiques, i ens deixi amb la sensació d’haver contemplat una excel·lent reinterpretació coreogràfica de l’obra que es queda a un pas de sobrepassar l’excel·lència i resultar del tot commovedora.