El coreògraf israelià Hillell Kogan, en la
seva obra We love arabs, ens parla
sobre el llarg conflicte que enfronta israelians i àrabs i ho fa des de la ironia
i el sentit de l’humor, presentant una peça de petit format molt ben
estructurada, despullada d’artefactes i recursos escènics, i que es recolzar
només amb el moviment i una bona i generosa metralla de paraules.

L’obra és dansa dins la dansa, és a dir, Kogan
manté el rol de coreògraf israelià que busca un ballarí àrab per assajar una
peça sobre l’espai comú i la identitat . Un treball que es té previst representar
al desert al llarg de tres dies davant un públic instal·lat en tendes de
campanya.

Abans d’iniciar l’assaig amb el company àrab,
Kogan, sol a escena, fa llargues reflexions sobre la importància de l’espai: “sento que, a qualsevol lloc on siguem,
l’espai defineix absolutament com ens hem de moure”. A partir d’aquesta
reflexió i amb un castellà admirable, el coreògraf, dramaturg i ex col·laborador
d’Ohad Naharin, dispara una enginyosa elocució sobre la relació entre el cos i
l’espai així com de la necessitat d’una presència àrab, reclam que se soluciona
ràpidament amb l’aparició d’ Adi Boutrous.

Amb un fi sentit de l’humor, Kogan va trenant
un discurs gestual i vocal que delibera i parodia  tòpics i creences absurdes que té la humanitat
sobre el món àrab i israelià. I ho fa davant d’un Adi Boutrous que l’escolta, mut
i impassible,  i el segueix en les exigents
i extravagants instruccions coreogràfiques.  La contraposició de caràcters entre l’exaltat
i efusiu Kogan i  l’impertorbable i
tranquil Boutrous és un dels molts encerts del muntatge, d’una proposta que
afegeix una segona i eloqüent lectura al contingut:  evidenciar la presència de coreògrafs l’obsessió
creativa dels quals ratlla el deliri.